Un amor, d'Isabel Coixet

Un amor
Desig, cos i altres dislocacions

La relació entre desig, cos i afecte sexual ja ha estat a l’epicentre de la cinematografia d’Isabel Coixet —d’Elegy (2008) a Elisa i Marcela (2019), passant per Mapa dels sons de Tòquio (2009)— i és el moll de l’ós de l’adaptació que la cineasta fa de l’elogiada novel·la Un amor, de Sara Mesa, en connexió amb  aquesta reflexió sobre el desig femení tan actual. Nat (Laia Costa) fuig de la ciutat i s’instal·la en una casa vella i desmanegada d’un menut poble. Després de conèixer el petit univers de veïns (el pintor de vitralls, el matrimoni amb fills que puja el cap de setmana, la parella d’avis, la botiguera), establirà una relació amb Andreas, “El Alemán” (Hovik Keuchkerian), un home gros, rude, de poques paraules.

En aquest viatge de carn, ous ferrats i passió en brut, Costa i Keuchkerian estan fantàstics. Nat ens sembla una persona tòxica, d’aquelles que més val que tinguis lluny, com passa a la novel·la. Cau malament, perquè costa d’entendre-la. Calla quan el llogater la insulta i la vexa, accedeix a un tracte deshonrós amb el veí, oblida que el gos és un animal, culpabilitza els altres, desconfia, li costa crear lligams saludables. Sempre, ella, com a víctima, amb silencis més que explicacions, amb l’afegit del trauma que arrossega fins al poble, La Escapa: abans feia d’intèrpret i les imatges d’una sessió van apareixent al film, com flaixos de l’ofec que arrossega. La situació de Nat mai acaba d’encaixar-nos: quin lligam té amb la família i la vida anterior? Per què es relaciona amb tan poc senderi? Per què aquesta incomprensió mútua que deriva en hostilitat?

A través de l’artefacte d’un narrador omniscient que ens amagava informació (el film és rodat en 4:3 per traslladar-ne l’efecte), Mesa ens feia veure els homes com mamífers primaris d’essència depredadora (els grunyits d’ós d’Andreas en fer l’amor, al film), que es mouen a la recerca de sexe, aliment i domini. Però Coixet dilueix la terbolesa de la novel·la, fins a desconcertar: la primera part funciona, però la ficció cau en picat fins a una escena final inesperada —qui fos Mads Mikkelsen a Otra ronda— i força estranya. No queda clar què esperàvem de la Nat: la culpa de no saber aguantar aquests rols? Víctima d’un sistema endèmic? L’alliberament autoconscient?

Potser només és una al·legoria dels temps que vivim: l’individualisme extrem, l’absència d’empatia, la indefensió en un context crític, la precarietat que ens domina. O, potser, la dona que intenta mantenir-se lluny de les lleis de la tribu, encara que el preu sigui la solitud i l’escarni.

Crítica publicada a El Temps