Scrapper

Les penúries de la classe treballadora britànica han estat objecte de moltes pel·lícules, sovint tallades per un mateix patró. Una reiteració a voltes tediosa, profusament kenloachitzada, com a lloc comú recurrent. Des de fa un temps, però, que el cinema provinent de les illes i que vol aprofundir en el retrat social —amb el focus posat en les bombolles menys afavorides— viu una renovació molt estimulant de veus i de forma.

Encara amb la intimitat com a punt de partida, amb la cruesa dels fets i les situacions, però amb una obertura refrescant: diàlegs que apel·len diverses generacions, una vitalitat encomanadissa i acolorida, enginy i ganes de no servir plats reescalfats de clixés gastats. I si el canvi ha estat possible, ho és, sobretot, per una nova generació de directores, encapçalada per Charlotte Wells i l’èxit incontestable d’Aftersun.

A l’estel·la d’aquella història i de la nova manera d’afrontar els vells dilemes, és on trobem Scrapper, que signa la jove debutant Charlotte Reagan. Aquí, el conflicte neix de la relació paternofilial en un context complex, mentre la desgràcia i la precarietat truquen a la porta, i mentre els teus veïns intenten fer veure que no hi veuen. Potser això explica que Georgie, una nena de 12 anys, visqui sola al pis on fins fa no gaire vivia amb la mare, i que la percepció que té de la vida estigui alterada per la fantasia. Fins que, de cop i volta —literalment: salta la tanca del jardí—, apareix el seu pare, Jason, que ni tan sols coneix. Una irrupció abrupta i inversemblant que, paradoxalment, li farà prendre consciència de la realitat. És en la interacció entre pare i filla on més brillen Lola Campbell i Harris Dickinson, ruda i decidida, gandul i desmenjat.

Peça a peça, tot sembla salpebrat perquè Scrapper sigui una pel·lícula del-gust-de-Sundance —i bé ho demostra que n’hagi recollit un premi en la categoria World Cinema. És tendra i lluminosa, sense gaires pretensions salvavides ni carregoses lliçons morals. El dol —que la mateixa directora va patir, en perdre la mare quan era nena— és transmès amb alegria, sense temptacions traumàtiques i amb una solució narrativa que funciona la mar de bé: la informació de la protagonista ens arriba a través d’entrevistes amb les persones que hi conviuen (la responsable d’assumptes socials, el professor, unes companyes de classe, tots a la wesandersoniana manera).

Atrevida sense passar-se de frenada, també irregular en algun tram, té el mèrit d’allunyar-se de la desesperança per mostrar la llum que guanya la partida a la tenebra, amb intel·ligència, murrieria i humor negre.

Crítica publicada al setmanari El Temps