Sound of Freedom

No ha parat de fer soroll des de l’estrena als Estats Units, on ja és la pel·lícula independent més vista de l’any. En una curiosa i calculada operació de màrqueting, Sound of Freedom ha arribat acompanyada per eslògans com “la pel·lícula que cal veure” —o, en un redoble de l’aposta conspiroparanoica: “la pel·lícula que no volen que vegis”— i també per opinions, adhesions i suports ben curiosos, la majoria d’una adscripció política ancorada a la dreta més extrema. Sound of Freedom parteix d’una bona intenció (la denúncia i lluita contra els abusos i el tràfic de menors), però aviat ens adonem que la causa queda totalment desdibuixada per una concreció fílmica pèssima i per un maniqueisme emocional de subratllat extenuant, propi dels pitjors pamflets propagandístics.

Si és dolenta, ho és per mèrits cinematogràfics evidents: avorrida i previsible, sense tensió ni l’emoció pròpia del thriller (tot surt sempre bé, perquè el bé ha d’imposar-se en un món ple d’obscuritats i maldats), del tot perduda en una falsa gran ambició (diversos països, situacions i contextos sense un arc argumental convincent i ben trenat), ritme erràtic i llàgrimes de Varón Dandy, amb un guió farcit d’aclariments innecessaris, amb personatges plans i sense opció a la doble lectura, escrits a partir de tòpics i apriorismes tendenciosos… i molt perillosos, per allò que tenen de perpetuar l’estigma social o racial que els condiciona.

Al final, no és ni una pel·lícula d’acció —n’hi ha, però escarransida i sense ànima—, ni una pel·lícula per reflexionar —queda tan clar el posicionament religiós dels autors, que sembla una doctrina més que una proposta a pensar per tu mateix—, ni una obra de redempció —al final, el protagonista, amb l’excusa de la “il·luminació” moral, es mou per pura venjança, però sense distància irònica. De la passió messiànica (Jim Caviezel va ser Jesús a La Passió de Crist, de Mel Gibson, també productor d’aquest film) al cel dels justos i immaculats, en un viatge potiner i alliçonador.

Tot s’hi val, per explicar una història que val la pena que se sàpiga? Tot, en nom d’una visió de bons i dolents, extremadament circumscrita al deure moral, a la perfecció de fer-ho perquè cal fer-ho? A Sound of Freedom, el bonisme és tan explícit que resulta intranscendent, s’ofega (i ens ofega) en la pretesa bona voluntat. Com és costum en aquests films, als crèdits finals apareixeran les imatges reals del cas i dels protagonistes, decorades per unes frases descaradament emocionals i manipuladores. El resum d’una pel·lícula dolenta que ens han venut com a far moral.

Enllaç de la crítica al setmanari El Temps