Pel·lícula a pel·lícula, i amb l’orfebreria de l’emoció com a manera d’expressió cinematogràfica, J. A. Bayona demostra que és capaç de superar qualsevol repte que s’imposi, per impossible que sembli d’entrada. Una nova porta a l’univers d’El senyor dels anells? Agafar una criatura de Spielberg i aportar-hi la pròpia petjada sense trair l’original? En el cas del seu últim film, el repte és revisitar una història tan coneguda com la del famós vol 571 de la Força Aèria d’Uruguai, estavellat el 1972, i que ja compta amb una adaptació cinematogràfica icònica i d’èxit, Viuen (Frank Marshall, 1993). Però, lluny de ser una rèmora o un mirall on imitar els trucs del precedent, el relat dels supervivents que van passar 72 dies als Andes agafa una nova dosi de veracitat, de realisme i de poètica.
A La sociedad de la nieve, flamant títol de clausura del Festival de Venècia i un dels plats forts de la 56a edició del Festival de Sitges —amb el Premi Màquina del Temps i l’ensordidora ovació del públic inclosa—, el director català aconsegueix deixar-nos novament clavats a la butaca a través de l’instint de supervivència, amb un domini mil·limètric de la tensió, dels recursos sensorials (i emocionals) narratius i amb l’afegit, en aquesta ocasió, d’un paisatge que empresona, fustiga i ens embolcalla de manera imponent. La serralada dels Andes com a escull infranquejable, colossal, amb tots els elements en contra, amb una força implacable —l’allau, juntament amb l’impacte de l’avió, una de les escenes que ens quedaran per sempre a la retina— que contrasta amb la fragilitat de la vida, amb el dubte de la moralitat i el trasbals d’uns fets que són, alhora, extraordinaris i terribles, un miracle i una tragèdia. Però, sempre, amb les persones i els lligams que estableixen per no defallir al centre del focus.
Bayona assumeix l’expressió cinematogràfica com el llenguatge òptim per desfermar tota mena d’inquietuds, trasbalsos i redempcions, on arriba a l’essencialitat d’allò que ens determina com a éssers humans, més enllà de l’aventura i l’espectacularitat, i, fins i tot, per sobre de l’excés efectista de Michael Giacchino. Amb “només” cinc pel·lícules de ficció —des del debut d’impacte amb L’orfenat (2006) fins a l’obscura tensió gòtica de Jurassic World: El regne caigut (2018), passant per l’esquinç de L’impossible (2012) i la commoció fulminant d’Un monstre ve a veure’m (2016)—, J. A. Bayona ha estat capaç de demostrar-nos que és capaç de fer l’impossible tantes vegades com calgui.
Crítica publicada a El Temps (16 octubre 2023)
