Saben aquell
L’humor travessat pel dolor

Hieràtic, en silenci, vestit negre, cadena i anells d’or. Enigmàtic. Got de tub amb vodka i taronja, el paquet de Ducados al costat. Tamboret. Veu greu i cavernosa, amb ressò nasal. I uns acudits que brollaven amb una desgana fascinant i que van fer riure tota una generació i que van convertir aquell humorista que semblava no voler ser-ho, en una gran estrella. La imatge és icònica, però també conté tot el dolor que va perseguir la figura d’un showman (no eren acudits, perquè Eugenio deia que explicava històries) que vivia corsecat per la timidesa, la inseguretat, la tristesa i l’obscuritat.

A partir de les anècdotes i records que va deixar escrits el seu fill gran, Gerard, David Trueba reviu a Saben aquell —a partir del guió d’Albert Espinosa— la vida del geni, Eugenio, però, sobretot, la vida d’Eugeni Jofra Bafalluy lluny de la fastuositat dels focus, en una pel·lícula emotiva i que es gaudeix, que passa de l’humor al dolor per mitjà de la música, dels clarobscurs nebulosos dels clubs i d’una història d’amor que no acaba bé. El director escapa de les truculències del personatge, sempre fora de càmera, per endinsar-se en els anys previs a l’èxit. Del 1967 al 1980, quan s’enamora de Conchita i deixa la dona amb qui s’havia de casar plantada a l’altar. Quan passa de joier a ser part d’Els Dos, amb “la morena més guapa de Sierra Morena”. I quan, aprofitant les pauses i les absències de la seva dona, comença a explicar acudits: de primer, com a farciment d’un espectacle de cançons; després, com a ésser inimitable que va ser. I ella, Conchita, que cedeix el protagonisme discretament, deixant que brillés ell, Eugenio, mentre una malaltia comença a esbocinar-ho tot.

La pel·lícula és perfecta en el seu propòsit. Aconsegueix arribar on vol arribar, amb els mitjans que necessita, sense que ens molesti en excés la decisió de no entrar en els passatges més negres del personatge. I quins protagonistes. David Verdaguer és la veu —sense imitació—, la comèdia, el cos, la inseguretat feta moviment, la por, el dubte i, sobretot el patiment al rostre (memorable, el primer pla al cotxe, Nino Bravo de fons). Al costat, Carolina Yuste com una Conxita que acompanya i il·lumina, un pilar en plena fragilitat, que sosté la família i la parella.

Saben aquell és la història d’un èxit que es construeix a partir del patiment. De com l’humor és travessat per aquest dolor. I de com la persona sota la màscara, l’Eugeni Jofra, necessitava alliberar-se’n i fer riure tothom. De com irradiava lluminositat des de l’obscuritat més profunda, en una història tan trista com les coses més boniques de la vida.

Crítica publicada a El Temps (30 octubre 2023)