No és fàcil haver de fugir de casa teva. No ho va ser quan la guerra va empènyer nord enllà centenars de milers de persones que buscaven refugi, a França. Ni ho és ara, quan els moviments migratoris travessen el mar, les muntanyes, la sabana o el desert per deixar enrere casa teva i buscar-ne una de nova, molt més pròspera, a Europa. Només canvien els escenaris, però el trajecte, el patiment, el desconcert i la por, són els mateixos. Estols, primer llargmetratge signat pel fotògraf i realitzador Xavier Moreno, es fixa en la fragilitat poètica i contemplativa d’aquest moment de trànsit, quan vas d’un lloc a un altre, però no pas per voluntat pròpia, sinó empès per les circumstàncies.
Després d’una introducció nocturna, de boscúria onírica al voltant del foc i on s’explica un conte en wòlof —la llengua més parlada al Senegal, en clara al·lusió a la contemporaneïtat de la faula—, l’acció ens porta a la Barcelona d’ara, com a punt de partida del viatge de la protagonista. Una noia jove (Mar Serinyà Gou) mira rere la finestra i sona una sirena. És el moment d’escapar. Camina entre boscos i cims, en un trajecte que durarà pocs dies, acompanyada d’un misteriós personatge (Piròmana d’Arboç, Núria Iglesias) que l’ajudarà a arribar fins al destí final, França, mentre es va trobant diversos habitants d’aquest espai fronterer (amb escenes que amplifiquen el relat universal: uns soldats que esperen, unes dones d’època indeterminada, el conte inicial). Del domini privat al desconegut, de la llar a l’acolliment, d’un paisatge a un altre, tot deixant una llengua enrere —la teva, la pròpia— i haver-ne d’aprendre una de nova.
Sense pràcticament diàleg i de narrativa documental, com a espectadors som convidats a format part d’una frontera que queda ressaltada gràcies a un paisatge impressionant, de vegades enigmàtic, però sempre majestuós i bellíssim. Al capdavall, aquest film menut i que aprofita al màxim els pocs recursos que té, evoca la història d’un èxode. Però, també, la d’una persona, Otília Castellví, una jove modista de Barcelona que el juliol de 1939 va travessar, a peu, la frontera fins arribar a França. Del tot despullat del testimoni personal i de l’experiència concreta, Estols ens proposa fer aquell recorregut de nou i que ens deixem emportar per allò que sentim en recrear-lo, passats més de vuitanta anys. De producció i altaveus modestos, el film arriba a les pantalles catalanes aquest divendres, 29 de setembre, i busca espectadors àvids de llenguatges i propostes que s’allunyin d’allò més acomodat i previsible.
Crítica publicada a El Temps (2 octubre 2023)
