Rodada a França i en francès, Coup de chance és la pel·lícula número cinquanta de Woody Allen i, segurament, també serà l’última. Així ho explica ell mateix en un missatge que apareix just abans de començar la projecció en sala. Assegut en una butaca, empetitit, moderadament entusiasta i sabedor que cada vegada li costa més finançar projectes: així s’ens presenta el director novaiorquès en el preludi casolà del film, a punt de la norantena d’anys i mentre dona pas a una pel·lícula que reprèn el tema i el to de Match Point, però que no passa d’entretinguda i d’intrigant, sense el carisma bandarra de les seves millors comèdies i lluny de ser elèctrica. De dubtosa moral, però no prou esborronadora.
En una nova giragonsa als embolics de l’amor extramatrimonial, Allen compta amb un ofici controlat i innegable i, sobretot, amb la fotografia de Vittorio Storaro —estilitzada i expressiva, elegantíssima i clàssica— per embolcallar i emplenar de sentit el sotrac que viurà Fanny (Lou de Laâge) quan es retrobi, per atzar, amb Alain (Niels Schneider), un antic company de classe que ara és escriptor i mai li havia confessat que n’estava bojament enamorat. Ella, però, és feliçment casada amb Jean (Melvil Poupaud), un home ric, sofisticat i intel·ligent, però no pot negar l’evidència: comença a sentir que alguna cosa s’esquerda i que la vida té cops de sort que has de saber aprofitar.
De la lleugeresa romàntica inicial, aviat passem, per obra i gràcia d’uns quants girs de guió del tot previsibles, a una intriga detectivesca i de negritud tragicòmica. Ironia, diàlegs estranyament coherents, la inquietud de la moral dubtosa: tot, emmarcat en la paradoxa de l’atzar i del destí. Tot, com si avancés ingènuament cap al desastre, però sense l’acidesa sinistra d’aquell Match Point (2005) recurrent en la comparativa i aleshores perfectament orquestrat, amb les peces al punt òptim per resultar fascinant.
Resignat al retir, per edat i per les circumstàncies, Allen ha sabut fer un darrer regal a la legió de fans que li coneixen tots els trucs i que li agrairan aquest darrer episodi. No tingueu cap dubte que us agradarà si us compteu entre els irredempts que acudíeu a la cita, puntualíssima, de cada any. Per a la resta —la immensa majoria de mortals espectadors—, serà considerada un colofó menor, però simpàtic, que els haurà procurat, això sí, una molt bona estona de cinema.
Crítica publicada a El Temps (10 octubre 2023)
