“Jeanne Vaubernier era la filla il·legítima d’un monjo i una cuinera. Estava destinada a una vida en anonimat de les masses”, relata, a l’inici, la veu en off de Jeanne du Barry, el debut en la direcció de l’actriu Maïwenn Le Besco, tot situant els orígens d’un personatge excepcional que va arribar molt més lluny del què marcava el seu destí.
De classe humil i pencaire, Jeanne va destacar per un carisma trencador i una personalitat que la situava sempre al centre de les mirades. De gran bellesa, model de pintors i escultors, cortesana i amant del luxe, de la roba blanca i dels pentinats extrems, de curiositat innata per la cultura i el plaer, va ser una gran dominadora de les regles de l’alta societat, on va anar pujant, de graó en graó, fins a seure a la mateixa taula del rei, Lluís XV. El monarca francés, gran i afartat d’una vida anodina i abundant (les ridícules rutines, les protocols, els passos esperpèntics dels aduladors, les reverències), adopta Madame Du Barry com la seva favorita, en contra de l’opinió de Versalles. Tot un escàndol palatí, demostració de la bombolla en què vivien a la cort.
Centrada majoritàriament en aquest espai vital de fascinació mútua amb el rei, el film de Maïwenn deixa fora de la trama bona part dels afers anteriors i posteriors, especialment el període revolucionari i la cèlebre mort (on va dir, al seu assassí: “sisplau, senyor botxí, una estoneta més”) , després de no renegar de la causa monàrquica i fins que el tribunal revolucionari la condemna —denunciada per Zamor, el seu antic esclau— i és guillotinada el 7 de desembre de 1793, poc després de Maria Antonieta. Una personalitat que explica una època, amb llums i ombres, però que també serveix per admirar l’empoderament d’una dona que, tota sola, s’enfilaria al cim del seu temps.
De gran i estilitzada producció, Jeanne Du Barry oblida, però, allò que dona sentit a la història: una protagonista complexament explosiva i el romanticisme tràgic. La riquesa del personatge real, exemple de com el desig és la clau que condueix al poder, provoca que el film es faci petit a mesura que avança, condicionat per les dues interpretacions protagonistes. Mai veiem que Du Barry (interpretada per la mateixa directora) sigui irresistible, sinó una arribista poc matisada, reiterativa en ganyotes: ni contundent, ni magnètica. A la rèplica, un Johnny Depp a pinyó fix, encarcarat en el paper de Lluís XV. Una ocasió perduda, per la voluptuositat d’una dona generadora d’oportunitats impossibles i que agafa, per si mateixa, el comandament d’una vida amb tots els elements en contra.
Crítica publicada a El Temps (25 setembre 2023)
