Estrenada sense fer gaire soroll, en ple estiu de nits tòrrides, aire tropical i temperatures insensates, i sense la força avassalladora dels grans estudis i les grans campanyes publicitàries, arriba als nostres cinemes Titina (Kajsa Næss), un menut film d’animació noruec que s’inspira en una història real i que té l’epicentre d’acció al Pol Nord. De factura clàssica i ànima independent, lluny de l’espetec i de l’acció hiperventilada a la qual ens han sotmès els grans estudis d’animació, Titina té un regust antic, de permanència i de senzillesa molt agraïda. La cineasta Kajsa Næss, que debuta amb aquesta obra en la direcció de llargmetratge, explica la història de la gossa terrier que dona nom al film, rescatada dels carrerons de Roma i que compartirà aventures i viatge en dirigible amb els cèlebres explorador noruec Roald Amundsen i l’enginyer italià Umberto Nobile.
Sense voluntat notarial, els fets reals serveixen de punt d’inspiració per teixir una aventura amb tocs divertits i emocionants, explicada amb pausa i de manera elegant. També és veritat que el traç no és espectacular i que sovint tenim la sensació que, a nivell visual, s’hauria pogut arribar a molt més. Però aquest punt de modèstia i artesania fa que la pel·lícula sigui especialment simpàtica, com si la voluntat fos mostrar que encara és possible explicar-se —i fer-ho bé, sense caure en trampes artificioses, prefabricades— amb menys recursos, de manera tradicional i una banda sonora eficaç, amb un pressupost raonable i oferint als espectadors l’oportunitat de completar i re-imaginar allò que el film no ens ofereix.
El debut de Næss compta amb l’afegit de combinar les escenes d’animació amb algunes seqüències en imatge real, enregistrades durant els anys vint del segle passat. Una fusió d’animació i documental, que fa de la combinatòria d’escenes una experiència enriquidora, amb l’apunt d’una realitat que per als més petits resultarà una fantasia arqueològica, amb cels per on volaven zepelins, amb vistes d’ocell fascinants, amb exploradors intrèpids, amb ensurts i troballes. Si bé la limitació tècnica és evident, també ho és que els personatges aconsegueixen que sintonitzem de seguida amb la història, amb els neguits, les il·lusions i els conflictes, amb un guió trenat amb solvència. Una història inspiradora, sense més afegits atabaladors, sobre el primer gos que va trepitjar el Pol Nord i una època on passaven coses que, encara ara, ens semblen increïbles.