Fifi (Un verano con Fifí)
Conte d’estiu

Associem l’estiu a una època d’amors passatgers i que deixen petja, de descoberta i afirmació, d’escapar del control dels adults per començar a gaudir d’una llibertat tot just apresa. No deixa de ser una imatge romantitzada, perquè, prou que ho sabem, la realitat sempre és menys espurnejant i vibrant que a les pel·lícules. Fifi (Un verano con Fifí), el debut cinematogràfic de Jeanne Aslan i Paul Saintillan —que també són parella a la vida real—, parla d’aquesta fascinació del primer amor, de l’efervescència confusa de les nits, de les llargues xerrades sota la lluna, de la formació d’una identitat. Però ho fa sense la condescendència habitual d’aquesta mena de faules iniciàtiques, allunyada de l’espetec gratuït, de la pressa i de la concreció d’expectatives estereotipades.

L’acció se situa a Nancy, França, on la Sophie, una adolescent de 15 anys, viu en un pis on no hi ha pràcticament espai per a la intimitat, amb una família disfuncional i caòtica, amb conflictes constants entre germans i progenitora. Ofegada per aquest ambient viciat, i amb un futur que no sembla oferir unes opcions massa engrescadores, Fifi —així és com l’anomenen— aprofita la trobada casual amb una antiga amiga d’escola, Jade, per agafar-li les claus de casa mentre és fora, de vacances amb els pares. Un nou horitzó se li obre en la malifeta: del seu pis menut i la tensió permanent, a una casa gran i buida, tota per a ella, en un barri tranquil i benestant. Serà un amagatall, un oasi particular de pausa, confort i silencis. Però ella no compta que el germà gran de l’amiga, Stéphane, de 23 anys, apareixerà i caldrà gestionar la inesperada troballa mútua.

Construïda al voltant d’un guió molt sòlid i perfectament trenat, Un verano con Fifí és aparentment simple, però precisa, sensible i tendra, amb dos actors que omplen la pantalla i dialoguen amb enginy. Parlaran de futur, sense embafar; de somnis i sotracs, sense furgar en el drama; de família, gàbies i classe social, sense maniqueismes morals. Aslan i Saintllan l’encerten amb la connexió entre els dos personatges principals: una Céleste Brunnquell perfecta en el paper de Fifi, tan atrevida i astuta com responsable; i també amb un Quentin Dolmaire intrigant, pesarós i desencantat com a Stéphane. Premiada com a Millor pel·lícula de la secció Nous directors a l’últim Festival de Sant Sebastià, aquest film no és només un altre conte d’estiu simpàtic per afegir a la col·lecció, sinó una molt bona opera prima d’uns autors a qui seguir de prop.

Crítica publicada a El Temps (21 agost 2023)