Dona de compromís polític, feminista, mare, intel·lectual d’esquerres i flamant guanyadora del Nobel de Literatura, Annie Ernaux encara tenia un as a la màniga en un any memorable per a ella, però també pel que significa el seu llegat i per la multitud de lectors que atresora. Entre el 1972 i el 1981, Philippe Ernaux, el seu marit, va gravar la intimitat de la família en unes quantes cintes casolanes que prenen forma de diari fílmic quatre dècades després a Les années Super 8, dirigida per ella mateixa i el seu fill, David Ernaux-Briot. Presentada al darrer Festival de Canes, el documental arriba, ara, en estrena a la plataforma Filmin.
“A finals de l’hivern de 1972 vam comprar una càmera Bell & Howell, juntament amb tot el material de projecció”. Així comença el film, amb la càmera com a gran objecte del desig, amb la il·lusió de la pervivència de les imatges, de qui l’autora va certificar-ne la mort unes dècades després a l’impressionant Els anys (2008), en un dels inicis més cèlebres de la literatura contemporània: “Totes les imatges desapareixeran”. Aleshores, Annie i Philippe —qui gravava, en el “rol de gènere que li pertocava”, tal i com l’escriptora subratlla, al film— tenien poc més de trenta anys.
En una elegantíssima reflexió de com canvia la vida, la família Ernaux obre el llum del projector per compartir amb nosaltres els set anys a Annecy, les celebracions de Nadal, el pes del marit i la seva mare, les “presències invisibles” de la novel·la que escrivia, Les armoires vides, que publicaria Gallimard el 1974. Els viatges de Marroc, Albània, Moscou, el Xile de Salvador Allende i tot allò en què va arribar a creure, les visites a Espanya “sense remordiments” després de la mort de Franco. I la fi, a Portugal, d’un matrimoni, en bobines que “mostren escassetat de rostres i imatges” i una càmera que ja no buscava moments feliços, perquè “en aquell viatge, Philippe tenia el cap a una altra banda, i jo estava dramàticament absent”.
Amb uns deu minuts finals que tenen l’habilitat de furgar-te molt endins, amb una senzillesa que desmunta (i desborda), Les années Super 8 és un artefacte ple de sensibilitat i bellesa.Tan simple com tornar a veure amb vida als qui ja no hi són: la mare, els avis, la rebel Dominique i qui ho havia filmat tot, Philippe. Perquè es necessitaven paraules per dotar de sentit el silenci, el crepitar del projector. I així ho diu: “fragments de la vida familiar invisiblement gravats a la història de l’època”.
