Ha estat tota una sensació allà on ha anat, amb premis d’alçada als prestigiosos festivals d’Estrasburg i d’Austin, amb el reconeixement entusiasta de públic i crítica a Sundance o amb les mencions d’admiració de veus autoritzades internacionals com Edgar Wright o els germans Russo. El llargmetratge, que allarga la idea del curt homònim del 2018, és un thriller de tensió lúdica, amb sang i fetge, que pivota al voltant d’una actuació, guió i posada en escena excel·lents: del bullying a la venjança, de la incertesa adolescent a la reivindicació dels cossos no normatius.
El premi Méliès d’Or, que anteriorment ha reconegut les obres de cineastes tan rellevants com Gaspar Noé per Climax (2018), Joachim Trier per Thelma (2017), Julia Ducournau per Raw (2016), Àlex de la Iglesia per El dia de la bestia (1996) i Balada triste de trompeta (2011) o Rodrigo Cortés per Buried (2010), ha reconegut l’atreviment d’una història que sap jugar a la perfecció amb elements diversos del gènere. I que es gaudeix fins al final, amb un magnetisme propi de les històries que perduren.
Cerdita cohesiona perfectament diverses ànimes: el toc d’humor amb base costumista, molt ben trobat a partir de la ruralitat i la quotidianitat d’un poble d’Extremadura on no hi passa mai res; una mirada singular del terror slasher, amb un assassí que empatitza amb la protagonista i ens crea més d’un dilema moral; una Laura Galán (Sara) que fascina i que esdevé un cop de puny directe —i empoderador, malgrat el patiment— a la mandíbula de la gordofòbia i els cossos normatius; i una alerta sobre el terror més real i devastador de tots, el bullying sistèmic que passa de generació en generació.
Un slasher rural d’alta tensió
Som a l’estiu, en un poble extremeny, i les hores passen molt millor amb una remullada a la piscina municipal. Una noia grassa s’hi banya, sempre en hores de baixa concurrència, per no ser vista. El perill és al costat de casa: les veïnes i veïns del poble, alguna millor amiga de la infantesa inclosa, se’n riuen i la humilien. Després d’un d’aquests episodis de vexació —gairebé l’ofeguen a l’aigua—, ella veu com algú segresta les assetjadores en una furgoneta blanca. Què faríeu, vosaltres? Ajudaríeu qui fa uns minuts era el vostre botxí o callaríeu, bo i deixant-lo a la mercè d’un assassí?
Aquesta és la trama del curt que va fer coneguda Carlota Pereda, tot un fenomen, i que ara és la premissa d’una pel·lícula que sap jugar molt bé les cartes i tots els ingredients. Cerdita té una primera hora que és una meravella: ambientació rural, esplèndids els actors (la família dels “tres porquets”, Carmen Machi, Julián Valcàrcel i Laura Galán, que brilla com a gran protagonista), la cocció del drama a foc lent, i una direcció que juga bé els referents i que ho prepara tot per a l’esclat final, amb un esquitx de sang irrefrenable.
Un espetec en tota regla, però que té molta substància per poder-ne parlar. Una faula entretingudíssima, en base al conte i amb glòria pels marginats, amb la negritud d’un humor reconeixible, amb un peu al realisme més cru i l’altre en la muntanya russa del gènere. L’exemple de com clavar-ho amb un llargmetratge fet a partir d’un curt, sense que res del què s’intuïa en el precedent quedi a mig camí, o a mig fer.
Article publicat el 14 d’octubre de 202 a El Temps de les Arts
