Sòbria, continguda i extremadament colpidora, ‘Mantícora’ és una de les pel·lícules més pertorbadores i incòmodes que es podran veure en aquest festival de Sitges. Una obra sobre els racons pantanosos, terribles i obscurs de l’ésser humà, amb una direcció magistral de Carlos Vermut, per la manera d’explicar i proposar, de no mostrar i entendre, de ser terriblement precís a l’hora de radiografiar la perversió d’una persona normal.
La mantícora és una terrible criatura mitològica. Espanta, de només veure-la: quimera estrafeta, amb cap de lleó i banyes, cos vermell i cua d’escorpí. Provinent de la tradició cultural persa i manllevada pels grecs, etimològicament, “mantícora” vol dir, literalment, “qui devora persones”.
Tot fa estremir i tot té sentit, del títol als fets, en la nova pel·lícula de Carlos Vermut, un dels cineastes actuals més interessants en el fons i la forma, en l’escriptura i la proposta narrativa, de mirada rara i atrevida, i amb un discurs artístic tan afilat com tèrbol. I aquesta Mantícora és un d’aquell tipus de pel·lícules de les quals convé no saber res de l’argument.
Diu la sinopsi oficial: “Julián és un dissenyador de videojocs amb èxit que viu turmentat per un obscur secret. Diana apareix a la seva vida i ell veurà l’oportunitat de ser feliç”. A partir d’aquí, convé entrar-hi de ple i deixar-se guiar per la magistral direcció de Vermut, per la sobrietat de dosificar i presentar la informació, els actes, els desigs i impulsos del (magnífic) protagonista interpretat per Nacho Sánchez, amb el contrapunt (magnífic, també) de la catalana Zoe Stein.
El sacseig terrible del desig
Han passat quatre anys de Quién te cantará (2018) i vuit de Magical Girl (2014), les obres que van consagrar —pel que fa a públic, però especialment al reconeixement del sector i de la crítica— el director madrileny, nascut el 1980. Després de la preestrena d’aquest quart film (en una curiosa quadratura del quatre) al Festival de Toronto, s’ha presentat a Sitges sense deixar ningú indiferent. Disposat a furgar en les obsessions que comporta el desig i l’amor.
De sacseig incòmode, Mantícora és un conte de terror sobre la figura del monstre i les zones més àrides i pantanoses del desig, amb l’esglai —que és jugat in crescendo, però de manera èticament irreversible— de saber que és protagonitzada per un home normal, anodí i real, potser el nostre veí, aquell amic, conegut, saludat. Un cop de puny molt més terrorífic que algunes ficcions disposades a fer-nos escruixir d’espant. Sense sang ni morbositat vel·leïtosa, sense paternalismes o maniqueismes. Un drama que fa mal, perquè Vermut sap jugar amb l’empatia.
“L’error és pensar que les persones malvades, egoistes o que roben, no són com nosaltres, i sí que ho són”, explicava en la presentació del film. Això és terrible, perquè sempre fem l’esforç de no pensar-hi, perquè sabem que la realitat és molt més terrible que qualsevol ficció. Vermut ha fet un exercici molt atrevit sobre la fantasia i els camins no sempre lluminosos que comporta. Sobre la por i el terrible. Sobre els intents d’un home per superar la por que sent pels seus propis impulsos.
La inquietud de no suportar-se un mateix i que la foscor que et corca per dins t’acabi portant al desastre, sense possibilitat de redreçar el camí. Brutalment, però amb una alta dosi de sensibilitat, Carlos Vermut reconfirma un talent fora de tot dubte, personalíssim, i ha fet una de les obres més interessants, incisives i arriscades d’aquest curs de cinema.
Article publicat a El Temps de les Arts el 8 d’octubre de 2022
