El cineasta i el déu que el va salvar

“Tens alguna cosa a dir?” és el primer que ens hauríem de preguntar si volem dedicar-nos a l’art. És la pregunta que li fa el director de cinema Antonio Capuano a Fabio, alter ego de Paolo Sorrentino, a È stata la mano di Dio. El director de ‘La grande bellezza’ ha hagut de fer unes quantes pel·lícules i escriure alguns llibres fins a arribar a tancar el cercle i connectar de nou amb l’impuls que l’ha portat a ser un dels cineastes més cèlebres del món.

La resposta a la pregunta, per a Sorrentino, és en el drama que el va marcar quan tenia només 17 anys, a la ciutat que el va veure néixer, Nàpols, just a l’avantsala de deixar la infantesa i entrar cruelment al món dels adults. El sotrac va ser tan dur que ha calgut que passin molts anys per poder explicar una història com aquesta, emotiva, delicada, tan alegre com trista, d’imatgeria atenuada, més austera i continguda i, malgrat tot, encara amb el punt extravagant que li és marca de la casa. Una de les millors estrenes de l’any.

Tal com li etziba Capuano, cineasta rude i malcarat amb qui va treballar més tard —Sorrentino va coescriure el guió de Polvere di Napoli, 1998, el seu debut al cinema—: “sense conflicte no es prospera”, a la qual cosa el jove Fabio Schisa contesta: “la realitat és mediocre, per això vull fer cine”. Evoca Fellini, el guru i factòtum, en una escena memorable i propera a la fi, en un joc de rèpliques on el director alliçona i el jove Fabietto sembla que acoti, fins que li esclata l’entranya. Però Fellini —que apareix, fugaçment, tot buscant rostres per a una pel·lícula— no és només una veu, una cita o un referent ineludible.

La vida, els records, la memòria d’un temps invocat. Diuen que È stata la mano di Dio és l’Amarcord (1973) de Sorrentino, però hi ha una diferència clau: en l’obra memorialística felliniana, les imatges i el records són majoritàriament inventats i divertits. Aquí no, l’aspror de la vida és tal com raja. Un punt que també la diferencia amb La grande bellezza (2013), on el director mostra l’atractiu dels racons més impressionants de Roma. Per contra, Nàpols és com era als vuitanta: caòtica, abraonada al mar, cridanera, polsegosa. Encisadora.

La realitat, entre visionaris i messies

“L’únic que és veritablement realista és el visionari”, altre cop Fellini, en una afirmació de força demiúrgica que sobrevola tota l’obra de Sorrentino i que a È stata la mano di Dio també hi és, però centrada en dues aparicions que enllacen de manera onírica —i molt juganera: què és real i què no? Això importa?— l’escena inicial i la final. L’inesperat que tot ho subverteix i la fe omnipresent, per obra i gràcia de l’acció divina al voltant de la qual gravita tota la història: una figura messiànica i no present, Maradona.

L’arribada del jugador a Nàpols, el pas fugaç dins el cotxe, les imatges televisives, el gols a Anglaterra. Una presència immaterial, una adoració irracional. A mig metratge sabrem que el jugador argentí és qui salva Sorrentino. És la creença en l’impossible (“vols dir que deixarà Barcelona per venir a una ciutat com aquesta?”, diu el pare), fins al punt que existeix realment una religió d’adeptes, l’Església Maradoniana. Un home que transcendeix la carnalitat per ser un escollit de veneració encegada. Potser per això va descarrilar de la manera que ho va fer, amb la misèria de la solitud i l’alt preu de l’excés.

Com a contrapunt de carn i os, empès per la força ressuscitadora i per l’evocació de la felicitat, a È stata la mano di Dio veiem la família com a institució sagrada, la canonització d’una tieta (Patrizia, interpretada per Luisa Ranieri) que fa despertar l’amor i el sexe. La violència del tiet vers ella i la inacció de la resta. També els crits dels pares, l’estira-i-arronsa, l’amor malgrat tot. El desvetllament intel·lectual. Un passeig en moto o un dia en barca, mentre uns pinxos passen amb les llanxes a tot drap, perseguits per la policia.

Records de l’adolescència de Fabietto a Nàpols que, tal com passa a la vida (pel camí de formació d’aquest Bildungsroman fet de la unió d’escenes, una rere l’altra), també hi trobem personatges grotescos, caricatures d’un record, absurditats i exageracions. Així funciona la ment i així treballa Sorrentino, a partir d’experiències extravagants que demostren que la vida és tràgica i còmica al mateix temps. I que sempre hi ha lloc per a l’esperança.

Article publicat a El Temps de les Arts (26 desembre 2021)