(Text de Cristina Masanés sobre els premis Cadaqués 2021. Article complet aquí).
I el premi és per… Aquest matí s’ha lliurat al Teatre Art i Joia de Cadaqués un dels premis estimats i consolidats del país: els Premis Literaris de Cadaqués. El 38è premi Carles Rahola de periodisme s’ha lliurat a Marc Arnal; el 34è premi de poesia Rosa Leveroni ha reconegut el poemari La conca de pols, d’Esteve Plantada; el 26è premi Quina Jaume de reconeixement a la trajectòria literària, que l’any passat va reconèixer Biel Mesquida, ha estat per a Dolors Miquel. Cap retret al jurat de les diferents modalitats, que ha apostat per la qualitat i la solvència dels guardonats.
El premi Rosa Leveroni d’aquesta edició ha guardonat un poemari d’Esteve Plantada, poeta, periodista cultural i crític de cinema a qui llegim habitualment a El Temps de les Arts. “Un dels representants substantius de tota una generació poètica”, com va escriure Xavier Aliaga. Haurem d’esperar a que s’editi per llegir-lo però, de mentre, el seu autor ens n’avança alguna cosa.
“Tot i que el vaig presentar amb el títol La conca de pols, segurament canviarà. En tot cas, es refereix a la dust bowl, el primer gran desastre climàtic provocat de manera directa per la mà de l’home. Va passar a començament del segle XX als Estats Units i va provocar unes grans migracions cap al sud perquè, degut a les tempestes de pols, no es podia respirar. Tot això ja es veu en obres com la novel·la El raïm de la ira, de Steinbeck.” Una primera emergència climàtica que Plantada va descobrir en un visita al Museu de la Vida Rural de l’Espluga del Francolí. Amb aquest punt de partida i l’aturada del món que va suposar el confinament de l’any passat, Plantada n’ha fet la seva cerca simbòlica.
“Tot i que no és un llibre de confinament, sí que va ser escrit mentre estàvem tancats. Una cosa va portar a l’altra. Què passa quan estem tancats i no tenim escapatòria? Com resistim? Com ens hem de moure? No és en va que el poemari comença amb alguns poemes sobre el caminar, el resistir i sobre la trinxera. A partir d’aquesta imatgeria, vol reflexionar sobre nosaltres, cap on anem i què fem.” I és que Plantada, a qui li agrada la multiplicitat de lectures, activa imaginaris paral·lels, en aquest cas sobre el trànsit de persones i de col·lectius forçats a adaptar-se i resistir als embats climàtics i històrics.
“En aquest sentit, té bastants punts en comú amb Troncal, el meu darrer poemari: ser conscient que quan escrius, tens un context. I el meu és aquest: vivim en un context que demana resiliència i subsistència perquè hi ha pèrdua i derrota com a comunitat, tant la del cherokee i del nadiu d’Amèrica del Nord, com del català”. Serveixi com a tast mentre restem a l’espera de poder llegir els poemes sobre aquest bol o conc de pols on la història humana ens ha llençat. Esperarem.
Extracte de l’article publicat a El Temps de les Arts (18 setembre 2021)