Si només podeu veure una pel·lícula aquest estiu, feu el possible perquè sigui Summer of Soul. No podreu frenar les ganes de ballar, al ritme d’artistes de la talla d’un jove i prodigiós Stevie Wonder, de l’encara virginal Lucie de B.B. King, del talent serè i empoderador de Nina Simone, de l’esveltesa impressionant de David Ruffin, de l’espurna pop dels ataronjats The 5th Dimension, de la barreja d’orígens i ritmes de Hugh Masekela, del talent desbocat de Sly Stone o, fins i tot, els black panthers fent-se càrrec de la seguretat. Impressiona, només de dir-ho: “Havia començat el canvi”.
El mosaic d’estrelles i fets que van formar part del Harlem Cultural Festival el 1969 es veu, però, superat per l’espectacle que hi havia a sota, en un públic que mira, desitja i respira aquest canvi. “L’energia era indescriptible. Era més que emoció”, diu una de les assistents. És un dels diversos testimonis que deixen constància, per mitjà d’entrevistes actuals, de tot el que va passar, generar i activar aquell certamen multitudinari i silenciat durant dècades. És ara quan el músic Questlove, un dels nom punters per entendre la revolució del hip-hop, ha tret la pols a unes imatges que van restar en l’oblit d’un soterrani durant cinquanta anys.
Ha passat el temps i veure el film també ens fa pensar en el context actual, sense la necessitat que la pròpia pel·lícula ho subratlli. No cal. Hi veiem una comunitat cansada de menyspreus, de veure’s relegada a la tercera fila de la societat estatunidenca. Hi veiem com els problemes, l’odi racial i les morts sistèmiques segueixen instal·lades al dia a dia (“everday people“, que canta Sly & The Family Stone, en un crit gairebé xamànic), com a motiu d’una lluita no superada. És part d’una vibració descomunal, en la veu i en l’actitud, en l’alegria de les cares de tothom que hi va ser, enfilats a arbres, fent cua a primera fila, cantussejant o deixant-se posseir per la música.
Després d’una època d’agitació única (el propi documental repassa les morts de Robert i John Kennedy, Luther King i Malcom X), el 1969 marca una inflexió. Al mateix temps, a 160 km de distància, a Woodstock, es vivia un altre esdeveniment que sí que va tenir ressò en la memòria col·lectiva, sobretot gràcies al film Woodstock: 3 Days of Peace & Music i a l’Oscar posterior a Millor documental (1970), amb un joveníssim Martin Scorsese com a assistent de càmera. També, al mateix temps es vivia l’aterratge a la lluna, el diumenge 20 de juliol, mentre Harlem ballava. Una connexió televisiva en directe explica que tothom és al festival, i que és molt més important allò que les aventures de l’Apollo 11. “Els diners que s’han gastat per anar a la Lluna servirien per fer alguna cosa amb la gent i la fam que patim aquí”, diu un dels entrevistats.
Emotivitat, acció, orgull i art. Un espectacle enorme i emocionant: “Tot el que recordo és haver anat a un fabulós concert al parc. I hi havia un oceà de gent negra“. Ho diu l’actor Musa Jackson, just a l’inici. Unes 300.000 persones van assistir als concerts, en “l’estiu en què ens vam alliberar”. “Ens vam reunir per dir que aquest era el nostre món. El món negre”, culmina el mateix Jackson al final, tancant el cercle, quan les imatges ens porten el silenci de després, amb els escenaris i el parc buits. I un últim ball, Higher, amb l’irrepetible Sly Stone: “I Want To Take You Higher“. Una manera portentosa de portar tota una comunitat molt més amunt, molt més enllà.