Les apparences

“La gent és capaç de fer qualsevol cosa per preservar el seu honor”. Així ho diu la directora del Lycée français de Viena (Catherine Davenier) a la mestra del centre Tina Brunner (Laetitia Dosch), gairebé al final de Les apparences (Marc Fitoussi, 2020). És una afirmació que dona sentit a la darrera pel·lícula del cineasta francès, on assistim a un ball fastuós de privilegis i festes, on veiem els esforços que calen per mantenir la imatge de perfecció d’un matrimoni, la hipocresia somrient d’una alta burgesia patètica i tot un món de sofisticacions i silencis on es vol preservar un estatus, un estil de vida, un prestigi.

Els dos protagonistes, Eve i Henri, ho tenen tot. Ell és un cèlebre director d’orquestra, taciturn i amb una vida matrimonial totalment àtona, interpretat pel músic, compositor i productor Benjamin Biolay. És per això que la família viu amb el seu fill adoptat a Viena, on ella, interpretada per Karin Viard, és directora d’una mediateca. Aparentment, perfectes i feliços. Però Eve sospita que el seu marit, cada vegada més passiu i incapaç, té una amant. L’acció es precipita, amb una dona que buscarà venjança procurant que es mantingui ferma la bombolla de francesos rics i expatriats a la capital austríaca on viu. Però, a Les apparences, res serà el que sembla i els secrets aniran aflorant a mesura que el drama avanci.

El guió converteix l’adulteri inicial —l’espurna que tot ho activa— en un doble engany, tot un mosaic de mentides que provenen de totes bandes, amb els amants com a activadors primordials de la pèrdua de control a la qual sabem que ens dirigim. És aquí on la història fa figa, amb aquests asos guardats a la màniga en forma de gir, d’informació que ens fa trontollar, però que resulta ser tan inofensiva com una arma de fogueig. Però també és cert que el film guanya en el batibull, amb aquesta voluntat de ser un thriller i un drama, amb tocs de comèdia, de lleugeresa o de bogeria, que tan bé demostren les aberracions de les passions humanes alterades. Biolay és al punt, també el jove Lucas Englander en el paper de l’obsessionat i insuls Jonas. Però són elles qui més i millor arriben al seu punt: Dosch com a amant que revigoritza l’ànima en pena del director, i Viard, la dona despitada que es veu abocada al desastre i que no escatimarà males arts per conservar el marit.

La façana construïda, d’art i cultura, funciona perfectament per mostrar un entramat que, més que de podridura moral, és d’incapacitat. Incapacitat d’estimar, de ser generós i d’honestedat. Feta a la manera de Claude Chabrol —intriga, humor i burgesia—, un referent indissimulat, és en la part psicològica on Les aparences no arriba on hauria d’arribar. Veiem les misèries de la burgesia intel·lectual, però Fitoussi es conforma —i no és poca cosa— amb un film elegant, pulcrament obscur i d’argument ben tancat, en detriment de ser molt més punyent amb allò que mostra. Perquè el retrat no remata la mascarada, ni tampoc esmicola la façana de tots aquests xovinistes amb ínfules de superioritat, bon gust, vins cars i somriures falsos.

Crítica publicada a El Temps (19 juliol 2021)