Hi ha obres que no poden deslligar-se del context on apareixen, per molt que tinguem clar que cal valorar-les molt més enllà de relacions causa-efecte. En el cas d’In The Heights (estrenada a les sales del país amb el títol d’En un barrio de Nueva York), el quan i el com són fonamentals. Musical multicolor, optimista i vivaç, l’estrena als escenaris de Broadway (on va ser un èxit total) va arribar el 2008, just a les acaballes del mandat de George W. Bush; i ara, cinematogràficament, la podem gaudir just després de l’adéu de Donald Trump. Moments per una nova esperança, per reivindicar comunitats, colors, accents i un model de convivència i de país diferent.
Afectada pels efectes de la pandèmia, In The Heights ha hagut d’esperar un any per poder-se estrenar al cinema. I això tampoc podem obviar-ho, en la lectura que en fem i en els efectes que provoca. Perquè veure el film ens aporta una dosi extraordinària de ganes de viure, de sortir al carrer, de ballar, de tocar-nos. Just tot el que no hem pogut fer des del març de 2020. La història és simple, però us atraparà des de la primera coreografia: el dia a dia d’un grup de veïns del barri novaiorquès de Washington Heights, majoritàriament format per llatins. Encapçalat per l’afable i voluntariós Usnavi, que regenta una botiga de queviures i té un sueñito: tornar a la República Dominicana. Al seu voltant, personatges com l’abuela Claudia, el pal de paller dels joves del barri; Vanessa, una perruquera amb l’afany del disseny de qui Usnavi n’està enamorat; Nina, que torna de la Universitat; el bon amic Benny i el jove Sonny, amb la promesa d’un futur millor per endavant.
Tots ells formen l’escenari vital d’un barri ple d’aromes i somnis, els sueñitos de tants i tants que el conformen. Somien en prosperar, ser algú, deixar la pobresa, una vida que no pararan de perseguir. L’aroma del cafè sobrevola la rutina diària, en un estiu de calor enganxifosa, quan el barri pateix una gran apagada elèctrica. Anades i vingudes, amors, dubtes i prosperitat. Podrà l’apagada desconnectar-los a ells dels somnis? És el gran punt d’inflexió de la història: sobreviure a la inclemència, amb ganes i enginy, però, sobretot, amb cor.
In The Heights és una pel·lícula amable, de somiadors i somriures. Pletòrica en les coreografies —planificades al mil·límetre—, amb una partitura vigorosa —fantàstic Lin-Manuel Miranda—, que ens abraça i ens empeny a la festa. Gaudiu-la, malgrat que no hi hagi conflicte. Poc importa, en el viatge que fem de número a número, de veu a pas de ball. És la pel·lícula que necessitem en aquest moment exacte. I mentre la gaudim, prou que sabem que no hi ha lloc per a la desesperança, perquè —aquí, sí— tot anirà bé. Així és el cinema, no pas la vida. I benvinguda sigui, amb diversió, emotivitat i eufòria, amb la necessitat de reivindicar colors i orígens diversos. Com un crit d’alegria, ara que necessitem cridar més que mai, ser tan feliços com es pugui.