Confesso que vaig quedar meravellat amb A Quiet Place (John Krasinski, 2018). No me l’esperava, una cosa així, que em sorprengués, em tensionés i m’interessés tant com ho va fer. Fa només tres anys, de l’estrena d’aquell primer film, modest i efectiu, una barreja entre thriller, terror, ciència-ficció muda i pel·lícula de monstres, de mida menuda, gairebé de cambra. Amb pocs actors i un silenci tan aterridor com necessari.
La història començava poc després que el món hagués quedat destruït per una amenaça terrorífica provinent del cel, visible en unes terribles criatures que només ataquen quan… senten soroll. En aquest context, seguim una família que viu en una casa perduda al bosc, anant amb molt de compte de fer cap mena de so, cruixit o relliscada i, així, passar desapercebuts. Per a la història, era vital que ningú no parlés, que els familiars estiguessin avesats al llenguatge de signes (la filla, Regan, és sordmuda i el tenen per mà), que tot passés per un tractament sonor mil·limètric i angoixant. Ho aconseguien.
Aquesta segona part, titulada A Quiet Place: Part II, en recupera l’esperit, les ambicions i les intencions, i està, com a mínim, tan ben feta i planificada com la primera. Amb l’afegit d’un pròleg brillantíssim, d’impacte frenètic, amb un recuperat John Krasinski com a actor. Però heus aquí el punt feble: si al precedent hi vèiem un drama intimista sobre el sacrifici, amb elements realment innovadors (dues morts fonamentals sacsejaven l’inici i la fi de la història, deixant-nos molt tocats, però traçant un camí que era, alhora, de redempció i d’esperança), la seqüela deixa de banda el sacrifici per convertir-se en una pel·lícula sobre la superació del trauma. Però el punt clau que la diferencia del punt de partida és que té uns forats de guió inexplicables, i ens sembla mentida que un director d’ofici i talent com Krasinski hagi deixat passar. Bou per bèstia grossa.
Malgrat que el film segueix sent vibrant i efectiu, que la tensió ens corseca des del primer moment fins al darrer, s’ha de dir que no assoleix satisfer les expectatives generades, que eren, per mèrits propis, altes. Krasinski fa una bona pel·lícula, d’impactes memorables, amb bon traç per la imatge que queda gravada, amb una encomiable gestió emocional del suspens, amb una destacable finor per crear tensió amb els efectes sonors (l’espetec que fan els monstres, per exemple). Però la bona mà del director, que aquesta vegada escriu també el guió, tot rellevant Bryan Woods i Scott Beck, es veu qüestionada per algunes poca-soltades inexplicables (no seguiu llegint si voleu evitar espòilers).
Per què la porta hermètica de l’amagatall d’Emmet (Cillian Murphy) s’ha de tancar d’una manera tan sapastre? Què evita que els monstres hi entrin? Per què no entenem què diantres vol dir el missatge radiofònic del mar? Com el desxifra la Regan (Millicent Simmonds)? Els homes que hi ha a l’illa no fan guàrdies per evitar que els ataquin els homes-voltors que pul·lulen al moll? No ho ha pensat ningú? Per què no tenen cap precaució per evitar que passi, justament, el que passa? Com és que acaba arribant un monstre a l’illa i a tothom l’agafa desprevingut? Preguntes que ens fem mentre la pel·lícula avança, l’exemple de com una bona realització necessita no deixar-ho tot a la fe de l’espectador.