Les choses qu’on dit, les choses qu’on fait

“M’agrada escoltar històries d’amor. Són fascinants. Penses en el que has viscut i en el que no”, diu Daphné a Maxime en una visita a un castell de postal d’un poble idíl·lic. Ella hi és de vacances i està embarassada de tres mesos, i acull com a hoste el cosí de la seva parella, François, que és a París en viatge llampec per cobrir la baixa sobtada d’un company de feina. El que veurem a Les choses qu’on dit, les choses qu’on fait és just el que diuen en aquesta línia de diàleg situada a l’inici. Hi veurem històries d’amor explicades, complicitat en diàleg, la timidesa i la incertesa del desig que va i ve. Aquell instant de dubte quan penses què estàs fent amb la teva vida, mentre escoltes i dius. 

Les choses qu’on dit, les choses qu’on fait (Emmanuel Mouret, 2020), estrenada a Canes 2020 i amb 13 nominacions als premis Cèsar, és elegància, pausa, música clàssica, un paratge rural i bonic, converses llargues, un humor no estrident, passions passades pel filtre de la reflexió, petons furtius, però mai desaforats. Semblen tots els ingredients d’una pel·lícula pomposa i pretensiosa, però no. És amable i atenta a la subtilesa, amb un guió —signat també per Mouret— perfectament estructurat a partir dels flahbacks i apuntalat sòlidament al voltant del diàleg a dos i de posades en escena pulcres, sempre amb llum i nitidesa, tot defugint els cops d’efecte i la tensió busca-raons. 

El director assaja un retrat de l’autenticitat del plaer i les pors que tenim, de la complexitat de l’amor i sobre què vol dir i com hem d’actuar davant la fidelitat i la infidelitat. Ho fa al voltant de Daphné (Camélia Jordana) i Maxime (Nils Schneider), tots dos perfectes en el paper d’éssers prudents, càndids i respectuosos. Al seu voltant, personatges com François (Vincent Macaigne), el punt d’humor gestual, i contingut, que la història necessitava; Sandra (Jeanna Thiam), absolutament fascinant i centrifugadora d’estímuls; la seva germana Victoire (Julia Piaton), espurna i sofisticació; o l’amic “que ens roba les nòvies” de Maxime, Gaspard (Guillaume Gouix). 

Menció a banda mereix Émilie Dequenne (Louise), en el paper de l’exdona de François. La protagonista de Rosetta (Jean-Pierre i Luc Dardenne, 1999) va aconseguir el Cèsar a millor secundària per un paper breu on demostra un magnetisme fora mida amb la càmera, una manera de dir molt sense fer escarafalls, de ser al punt just d’entrega o contenció que necessita cada moment. Ella és el veritable punt clau d’aquest vodevil intel·lectual i sense corredisses, on les contradiccions i cada dubte que aquestes generen són el motor que ens porta a fer coses. 

Al capdavall, passada la breu escena final, sense diàleg i el pes d’una mirada que es conté, servirà perquè ens fem moltes preguntes sobre què és l’amor i quina mena de regles el formen. És sacrifici, silenci, entrega, discreció? Què té a veure amb la possessió o amb fer un projecte de vida? On deixem el conformisme i quan premem l’accelerador? Hi ha alguna cosa controlable o tot és fruit de l’atzar i d’un seguit de vivències casuals? Som conscients de com afecten les nostres decisions als altres? Una història per deixar-se portar, per reenamorar-se, per gaudir de dues bones hores de cinema. 

Crítica publicada a El Temps (28 juny 2021)