La llei del silenci sempre és implacable en els grans estats absolutíssims. És el cas de la Unió Soviètica, que en la seva història de silencis i horrors compta amb la coneguda com a “massacre de Novotxerkassk”, fets dels quals s’ocupa el darrer film del veterà cineasta rus Andrei Kontxalovski. Tot va començar l’1 de juny de 1962, amb el poble rus en una situació límit provocada per l’augment de preus dels aliments i l’ajustament a la baixa de les condicions laborals. L’endemà, 2 de juny, es viuria un esclat popular en forma de protestes diverses i una vaga a la fàbrica de ferrocarril de la ciutat. Tot seguit, vindria un dels episodis més sagnants i indignes de la història soviètica, amb una repressió militar —amb exèrcit i KGB implicats— que acabaria amb 25 morts i 84 ferits.
El més horrorós del cas és que la veritat no es va saber fins trenta anys després de la matança. L’any 1992 el cas es reobriria amb la troballa de les restes de vint cadàvers al cementiri d’un municipi proper. L’imperi soviètic havia imposat la llei del silenci, amb la signatura de documents, per part d’implicats i testimonis, que en prohibien cap referència. Com si res no hagués passat, arribant a fer desaparèixer cossos i identitats, o a reasfaltar una plaça per esborrar rastres de sang. Tot per perpetua el poder i la mentida. Kontxalovski agafa aquest material per fer-ne un film important, de condició greu i aparença lleugera, amb un rerefons espinós i prou contundent com per deixar-nos amb una sensació de malestar, de ràbia i impotència per tanta injustícia cruel.
La protagonista és Lyudmila, membre del partit comunista i inflexible davant qualsevol mostra de dissidència. Interpretada vigorosament per Yuliya Vysotskaya, tot s’esguerra quan la filla, Svetka, de només 18 anys, s’involucra en les protestes a la fàbrica. Precís en el detall, el director fa que la primera escena on veiem Svetka, jove, amb ideals i conviccions, sigui en un lavabo, amb la seva mare asseguda mentre ella surt de la dutxa. Cap al final, Lyudmila recobra una fe inexistent i resa a déu per veure-la amb vida, de nou en un lavabo, però ara ronyós, insalubre. Exaltada per la repressió que sap que ha de venir. Implorant per la vida d’aquella jove de l’inici, amb tot encara per fer i viure.
El drama és extremadament sòlid, amb una eficiència màxima en el detall realista dels fets, cosa que ens situa, com a espectadors, en un lloc emocionalment incòmode, però on mai ens sentim del tot violentats. A nivell estètic, de seguida pensem en Cold War (Pawel Pawlikowski, 2018), pel blanc i negre estilitzat i agrest, sempre traient el màxim suc del poder de la imatge, de l’enquadrament i el contrast. Però a nivell d’història i patiment, no podem deixar de pensar en Quo Vadis, Aida? (Jasmila Zbanic, 2020), amb dues protagonistes a qui veiem fer les mateixes corredisses, a qui veiem patir en temps d’esfondrament moral, a qui notem el dolor de voler salvar la família.
Premi especial del Jurat a Venècia i reconeguda per la direcció al Festival de Chicago, Queridos camaradas és allò que veiem just a l’inici, quan el comitè de la fàbrica ferroviària exclama: “com expliques una puta vaga en una societat comunista?”. Un exercici de memòria històrica amb els nervis a flor de pell, amb una protagonista de procediments incòmodes i ideologia partidista i interessada, amb la mort i el silenci com a gran paradoxa d’un sistema en fallida.