En la primera escena del film veiem a Karin, una reputada violinista solista, en ple apogeu interpretatiu. Vestida amb un vestit daurat, sublim i convençuda de la seva elegància, surt a l’escenari entre aplaudiments i interpreta les notes del concert per a violí en La major de Dvorak. Els dits li corren àgils, segurs i precisos, mentre té el món —la platea, com un petit univers— als seus peus. La gran ovació, en acabar l’actuació, és estroncada per un cotxe que l’envesteix en sortir de l’auditori. L’accident li malmet tres dits de la mà, que queden sense sensibilitat per sempre més. I això l’impossibilita per tornar a tocar el violí. Molt menys, al primer nivell.
Una carrera estroncada, en cinc primers minuts d’impacte. Karin, interpretada per Matleena Kuusniemi, una de les actrius més reconegudes de Finlàndia, es reconverteix en professora de música. El contacte amb un dels alumnes, Antti, interpretat per Olavi Uusivirta, farà que li revinguin emocions que creia desaparegudes. La relació entre ells dos serà la matèria que sostingui el film a partir del moment en què es troben: una relació entre professora i alumne, entre una dona més gran i un noi més jove, entre dues maneres apassionades de viure la música, la professió i l’amor. I tot, mentre els dos intenten equilibrar els propis objectius professionals, en un món tan rigorós com el de la música de primer nivell. No serà fàcil, perquè molt sovint cal deixar la vida a banda per centrar-se en l’ambició que et mou.
A nivell interpretatiu, però, no és cap dels dos, Kuusniemi i Uusivirta, qui agafa les regnes de la funció. Si bé demostren una complicitat prou sòlida, l’espurna de la passió mai no acaba d’esclatar. En aquest sentit, totes les mirades recauen en l’actor danès Kim Bodnia, de mirada desafiadora, un volcà d’alta seguretat escènica, famós pels papers en dues sèries ja icòniques: Bron/Broen, èxit pioner de la ficció nòrdica, i com a Konstantin a Killing Eve. Solvència contrastada, que el fa mereixedor d’algun paper molt més meritori en produccions molt més ambicioses.
De la feina del director finlandès Paavo Westerberg cal destacar-ne el detall en mostrar-nos cordes i mans, portant al primer pla la intimitat del tacte i la poètica de la velocitat, el fregament dels dits en un instrument que precisa de contacte físic, de suavitat i, alhora, contundència. També el gust de rodar bé amb música clàssica, convertint els moments sonors, ja siguin assaigs o actuacions, en tot un plaer. L’embolcall ho té tot per saciar l’esperit melòman de l’espectador, però hi falla alguna cosa: el drama romàntic no fa el pas de més que necessitaria, i resulta una experiència polida i excessivament continguda. Per paladejar més amb el cervell que amb l’entranya.
Estrenada en català als cinemes del país, on arriba amb tres anys de retard, la pel·lícula mostra un molt bon sosteniment de la tensió, i, especialment, el factor de com n’és de necessari tenir la ment a lloc quan la pressió és màxima. Quan la perfecció a què aspires depèn d’una mil·lèsima de segon. Aquí sí que trobem un espai interessant, molt més que en la història d’adulteri i passions a mitges: el món professional dels músics d’elit, les angoixes i decepcions. El preu a pagar per ser el millor.