Més que uns «Goonies» a la iraniana

Majid Majidi Film Production no és Amblin, ni Iran té la indústria ni els recursos cinematogràfics dels Estats Units, i segueix havent-hi una distància sideral entre una cosa i l’altra, dos mons a les antípodes. Però també és cert que l’espurna més vivaç de la màgia dels Goonies batega a Khorshid (Sun Children). No només en la premissa argumental —quatre amics a la recerca d’un tresor amagat sota terra, i al qual accedeixen des dels túnels que excaven en una escola per a nens sense llar—, sinó en allò que ens transmet i proposa: l’aventura, la gosadia, l’entrebancar-se, el fer-se gran i, a la fi, l’esforç per salvar-se i salvar el (seu) món

Emmirallat en referents del cinema juvenil estatunidenc —principalment el mític film de Richard Donner, però també Stand by Me (Rob Reiner, 1986) i algun ressò a The Breakfast Club (Joh Hughes, 1985)— i amb reminiscències neorealistes, Majid Majidi signa una pel·lícula admirable, en fons i forma, més tosca en l’apartat visual i narratiu que els referents, però igual d’efectiva.

Les històries occidentals citades són un punt de partida, però el director no oblida que hi ha una realitat indefugible, amb unes misèries que tindran un incidència directa en la trama, però allunyada del tòpic iranià de l’exotisme, la parsimònia i la contemplació. Khorshid és una història d’acció on no paren de passar coses: hi ha corredisses i tensió, adrenalina i emocions, túnels negats d’aigua i malfactors, i el patiment per la resolució de la missió que li ha estat encomanada a l’Alí, un nen de 12 anys que malviu amb la seva colla, entre petits furts i un garatge. Tot, per una vida millor, per portar la felicitat a casa.

El somni de la família feliç és, com en els films esmentats, un eix important, encarnat en el desig d’Alí (sorprenent Roohollah Zamani, que aguanta el pes de la història amb un patiment i vitalisme innats) per recuperar la seva mare, de qui viu allunyat a contracor. Això, i el macguffin del tresor, com a passaport per tenir un futur més digne, que potser serà inassolible.

Escolant-se entre aquesta trama principal hi trobem interessants ramificacions, com els túnels que el mateix nen excava: les relacions entre els amics (que no deixen de ser nens a la intempèrie social), el futur que els lliura l’Escola del Sol (l’escenari on passa tot i on es fan una identitat, sense sospitar-ho), la complicitat de la bona gent (sobretot, el professor Rafie —Javad Ezati—, que s’acaba guanyant a pols, i amb fets, el nostre cor) i el vertigen d’una ciutat inesgotable com Teheran

Hi trobareu, també, la manca d’oportunitats i l’atzar de néixer en un lloc del món o un altre, en una llar o una altra. Perquè Khorshidés una manera de fer cinema i denúncia social, allunyada de la transcendència del discurs, de la pompositat de les paraules irrefutables. Hi veureu el que hi ha, sense més, amb un nus a la gola. Perquè sabem que el batec real de l’Alí no és per aconseguir un tresor, sinó per la vida que no podrà tenir.

Crítica publicada a El Temps (24 maig 2021)