Terrible jungle

Els camins de l’antropologia no tenen perquè ser intricats, obtusos, elevats. De fet, fins i tot la més incorrupta de les ciències pot ser un absolut niu d’absurditats i confusions delirants. Una bona prova n’és Terrible jungle, la comèdia escrita i dirigida per Hugo Benamozig i David Caviglioli que acaba d’estrenar-se aquí després d’un bon reconeixement de públic i crítica a França, país d’origen. L’acció ens porta a la selva amazònica, on seguim les passes d’Eliott (Vincent Dedienne), un antropòleg idealista (i una mica beneit) a la recerca de l’inexplorat. Vol escriure’n una tesi i, de retruc, es vol deslliurar del control asfixiant que exerceix la seva mare, Chantal de Bellabre (Catherine Deneuve), reputada antropòloga de currículum altiu i connectada a les altes esferes.

Aviat sabrem l’objectiu de tot plegat: els otopi. Són una tribu misteriosa que viu amagada de la “civilització de merda” que hem creat —tal com diu Eliott a l’inici del film—, en algun punt remot de la Guaiana francesa. Però, la realitat és ben diferent, un cop hi arriba: els otopi malviuen fora del radar de la legalitat, fan de caçadors d’or sobreexplotats, en condicions lamentables de subsistència i colgats per la brutícia. Tampoc sembla que els importi gaire: els encanta menjar patates fregides de bossa, remenar mercuri sense cap mesura de protecció, veure culebrots de baixa estofa, ingerir alcohol i drogar-se profusament amb la “punca”, un còctel de medicaments, benzina, dissolvent, cocaïna i d’altres aberracions. 

També compren foteses inversemblants, de dubtosa utilitat en qualsevol hàbitat, al basar-colmado xinès que hi ha remuntant riu amunt. Increïble, oi? No pas en la incoherència caòtica d’aquesta història que ens roba més d’un somriure. Elliot, a la fi, és acceptat per la tribu, sobretot per la cap, Albertine (Alice Belaïdi). Però el “retir” intel·lectual per fer un treball de camp amb tots els ets i uts no troba la pau que necessitaria: d’una banda, el jove és perseguit pel cap mafiós Conrad Saint-Gil (Patrick Descamps), l’amo del tros, amb unes maneres força expeditives; de l’altra, per la seva mare, una Deneuve implacable i frívola, amb moments realment hilarants amb la parella de ball que és el coronel Raspaillès, interpretat per Jonathan Cohen (“És vostè antropòfaga?” “No, antropòloga!”, li etziba, en un dels molts absurds còmics).

No es pot negar que els gags funcionen: tot és tan delirant que fa gràcia. Cada actor, però, aporta un propi to humorístic i això fa més gran la sensació de desori, no necessàriament en negatiu, pel que fa al cas. També és cert que hi ha uns gags més bons que d’altres i que el film, sorprenent des de l’inici, decau en la segona part, sense arribar a remuntar. Però confesso que he rigut, i molt, amb les bogeries de l’antropologia, de la colonització cultural i del paternalisme carregat de suficiència. Amb tot allò que hi ha més enllà de l’estirabot i que subratlla la mirada condescendent dels europeus “civilitzats”, que en realitat estem molt més bojos que els nadius a qui volem “civilitzar”. En resum, com diu Albertine a Eliott: “La mel surt del cul de les abelles”. I, ell, sense dubtar-ho, conclou: “Tot el que ve de la natura és repugnant”. L’absurd de les grans frases, tan rotundes com la incapacitat dels humans per entendre res del que és veritablement important. 

Crítica publicada a El Temps (31 maig 2021)