De totes les maneres que Disney ha trobat d’allargar el xiclet i fer perdurables les icones de la seva pròpia imatgeria, Cruella n’és la millor. Ritme, música, i transgressió punk per a un públic ampli. Fins ara, cap altra de les pel·lícules que han volgut amortitzar rèdits passats —mitjanies, en el trànsit del dibuixos a la imatge real, com El rei lleó, Aladdin, Dumbo, El llibre de la selva— havia aconseguit aportar lectures noves i interessants, sonar fresca i ser entretinguda, lligar les històries precedents al punt just i sense dependre-hi en excés. Ser nou, amb la fidelitat essencial que mereix l’original.
Un dels èxits rau en el personatge: la Cruella d’Emma Stone és fascinant, per com parla, actua i es belluga, per la manera de portar vestits extraordinaris i deixar-nos amb la boca oberta, d’escena a escena; amb una rival d’altíssima categoria, Emma Thompson, baronesa histriònica, en un paper que és un recital i un lluïment. Les dues Emmes demostren que el mal pot ser cool i que, d’entre les moltes maneres d’exercir-lo, també pot tenir una part divertida. I que el bé hauria de deixar de ser una qüestió de blancs o negres: tots som dolents en algun moment de la vida, per algun motiu o altre. Ni sants, ni pecadors. Caos, disbauxa, revenges i bilis. Disney ja té el seu Joker.
La idea és simple, però efectiva: ¿per què Cruella De Vil, la més malvada dels dibuixos Disney, la que fumava amb estil i pels descosits, es dedica a segrestar dàlmates per fer-ne abrics de pell? Per què és tan dolenta? Hi ha alguna manera d’entendre-ho? Fet a la manera de comprensió del film protagonitzat per Joaquin Phoenix, la companyia del ratolí ja té la construcció de la seva gran antiheroïna, en un film que ens mostra el recorregut del personatge per una infantesa traumàtica, on aprèn ràpidament a espavilar-se. I que, abans de ser Cruella, va ser Estella, una jove amb tendència a la irascibilitat i en lluita interna per l’autocontrol, amb un talent màgic per la moda.
Un altre dels grans èxits de la pel·lícula rau en el disseny, justament, dels vestits que porta i crea. Una imaginació desbordant, rematada per clàssics pop-rock que presenten escenes a tot drap, amb nervi i devoció, especialment al primer tram de metratge. Craig Gillespie porta al seu terreny el to del personatge i torna a orquestrar una divertida pugna entre el bé i el mal, tal com va fer a la molt reivindicable Jo, Tonya (2017). Ara, amb la consciència de treballar per a un públic gamberro, però familiar, i que el film hagi d’entretenir grans i joves. De la necessitat d’apostar per la mescla de gèneres —marca de la casa— en fa virtut, amb una aposta per la floritura visual, sense caure en edulcorants indigestos, malgrat algun subratllat massa evident i repetit.
Difícilment classificable, Cruella és una dramèdia, una pirueta d’acció desenfrenada, un youngadult musical, una provocació sofisticada i grotesca, una història d’orígens superheroics, un film de pillatge dickensià o un viatge iniciàtic cap a la perdició. Amb tot això a la batedora, Gillespie ens ofereix l’opció més refrescant, en carn i ossos, que Disney ha fet dels seus clàssics revisitats. Un gran mèrit, si tenim en compte tota la (llarga) llista de referents fallits.