El debut en la direcció d’Emerald Fennell no pot ser més demolidor i fulminant. Promising Young Woman (Una joven prometedora) retrata un comportament més estructural del què ens pensem: el de la cultura de la violació. Fem memòria i aviat ens vindran al cap cassos com els que descriu, com si la pel·lícula fos una rutina de l’oci sexual: la manada dels sanfermines, la de Sabadell, la de Manresa. La de tots aquests grups d’homes que actuen en grup i cometen abusos quan la víctima —una dona, normalment jove i sola— està en inferioritat i en total vulnerabilitat. Homes que se n’aprofiten quan ha begut, quan se sent feble i perduda, quan no et pot defensar.
De colors llampants i eminentment pop —hi predomina el lila, en una molt atractiva i estetitzada posada en escena—, la directora i guionista, coneguda per ser l’actriu que interpretava Camilla a The Crown, presenta una de les més punxegudes descripcions d’aquesta cultura de la violació que viu empeltada al sistema. Cassie (Carey Mulligan) estudiava medicina i era una alumna brillant, una jove tan prometedora com Nessie, la seva gran amiga. Però va deixar els estudis inacabats. Per què? I, sobretot: ¿per què això afecta la seva vida actual i la relació que té amb els homes? Ho anirem descobrint a poc a poc, mentre el trencaclosques encaixa i ella va completant el pla de venjança. La idea és aparentment fàcil: en una discoteca, entrada ja la nit, es fa passar per una dona beguda i fàcilment manipulable. I els homes “piquen”, en la seva immensitat de mascle alfa d’hormones desbocades i frases lamentables: “què fa tota sola aquí?”, “s’ho està buscant”, etc. El clàssic “On vas provocant d’aquesta manera?”.
Fennell parteix de la comèdia negra i sort n’hi ha: la rialla fa digerible tota la porqueria endèmica que evidencia. També és cert que passa per molts llocs: el thriller “rape and revenge” (amb un to diferent a l’habitual de l’explotation), la comèdia romàntica (ara sí vull, ara no), la comèdia negra (que ja sabeu que ens fa riure per no plorar) i el drama que deixa absolutament garratibat. Més enllà d’un bon parell de girs de guió, el batibull de gèneres acaba tenint sentit, perquè és tan greu el que s’hi explica, que només podem entomar-ho, amb certa dignitat, si també som capaços d’esbossar-hi un somriure i trobar-li el traç irònic. Així ho veiem, al final i en plena festa d’exaltació social (i patriarcal, tot sigui dit), en una escena on la doble moral és tan feridora, com rutinària.
Aquest joc de culpes i dits acusadors, on Fennell es mou conscientment, té un únic defecte: el moralisme de pamflet, l’obvietat prevista. I no rematar-ho al mateix nivell amb què comença la funció, altíssim i aclaparador. Però val la pena obviar-ho: provoca un efecte tan devastador, quan la veus, que tot això queda compensat. Perquè és un film necessari, perquè que quedi clar que el patriarcat no és un accident, que no tot ho justifica la testosterona. I que cal rellegir la nostra conducta, també la del passat, especialment si els fets del passat ara tenen una lectura incòmoda i socialment diferent. L’opció de Fennell de mostrar les vergonyes del sistema a qui el perpetua li ha valgut el reconeixement com a Millor guió original dels darrers premis Oscar, a banda de la nominació en cinc categories, incloent-hi millor pel·lícula i directora. Ja és tota una victòria.