Som al mes d’abril de 2021 i el camp de detenció de Guantánamo segueix obert. Aquesta és una de les grans derrotes que explica el film The Mauritanian, com també ho són totes les pràctiques terrorífiques que s’hi van portar a terme, amb total impunitat i empara legal: vexacions, humiliacions, tortures, humiliacions, interrogatoris inhumans. El sotmetiment a una revenja irracional i rabiüda. Així va ser com Estats Units, el vigia de la democràcia, el far d’occident, reaccionava després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001. Amb més de 700 detinguts sense cap empara legal, ni protecció, ni dret a defensar-se amb procediments legals.
Avesat a films d’alt compromís i on no ha tingut por d’entrar en terrenys sociopolíticament pantanosos —The Last King of Scotland (2006), sobre la sanguinària dictadura d’Idi Amin, o l’oscaritzat documental One day in September (1999), sobre l’assassinat d’esportistes israelians als Jocs Olímpics del 1972—, l’escocès Kevin McDonald signa una adaptació esgarrifosa i real dels catorze anys de reclusió de Mohamedou Ould Slahi a la base militar. El van detenir a Mauritània acusat de formar part d’Al-Qaida i de ser el cervell dels atemptats a les Torres Bessones, va passar prop d’un any per presons secretes i insalubres de Jordània i Afganistan, i va acabar a la presó estatunidenca. Va ser alliberat a finals de 2016 sense càrrecs, sense acusacions ni proves.
El calvari que va viure va quedar reflectit a Diari de Guantánamo (Capitán Swing), llibre que el propi Slahi va escriure a mà des de la cel·la, i que va ser tot un èxit. Una vivència que se centra en els aspectes legals de la lluita i on descriu totes les tortures i vexacions patides de manera continuada. L’obra, enviada per entregues a la seva advocada, Nancy Hollander, consta de prop de 500 pàgines i va ser censurada parcialment pel govern nord-americà amb 2.500 barres negres que en tapaven el text. L’adaptació que en fa McDonald evidencia l’absurd i la infàmia de tot plegat, secundat per un gran repartiment, amb Tahar Rahim en el paper d’una Slahi amable, rialler i carismàtic, Jodie Foster en el d’una solvent Hollander, Shailene Woodley en el de l’ajudant Teri Duncan, i un gran Benedict Cumberbatch com el fiscal Stuart Couch.
És la interpretació de Cumberbatch qui ens dona la clau de volta del film. Ell som nosaltres, en l’astorament, en la cara que li queda a mesura que va comprovant l’atrocitat de les pràctiques del seu propi país. En una escena, el fiscal Couch parla amb el sergent Sands, bon amic i implicat en l’ocultació de proves. Aquest darrer li diu, no exempt de tensió, que “algú ha de pagar per allò”. I Couch li respon: “Algú… no qualsevol”. Poc abans, hem presenciat una altra escena tensa, ara entre les advocades Hollander i Duncan, qui reacciona com ho faria molta gent de bé que no entén com es pot defensar el que sembla un monstre: “Va ajudar a matar 3.000 civils i en esforcem per alliberar-lo”. Hollander li etziba: “No pots guanyar si no creus que tothom té dret a un advocat.”
Fornida de bons diàlegs i decidida a denunciar uns fets, el film podria arribar encara una mica més enllà i això en llasta el resultat final. Hi falta risc: no cal sempre aspirar a la correcció. Però és un film digne i necessari, amb un joc claustrofòbic de plans i formats. Una escletxa de llum per on veure les vulneracions dels drets humans que es permeten alguns països que després es vanten de ser els millors abanderats d’una democràcia exemplar.