Fa quatre dies de la massacre de Srebrenica, a Europa, al costat de casa nostra. 8.372 persones, la majoria homes i nens, van ser assassinades en el pitjor genocidi viscut al continent des de la Segona Guerra Mundial. Un mes, juliol, d’un any, 1995, que quedarà gravat a foc en la memòria ingrata i més terrible de les atrocitats humanes. Sota el comandament del general Ratko Mladić, l’exèrcit serbi i grups paramilitars van portar a terme el seu pla de neteja ètnica en un zona que havia estat declarada com a “segura” per les Nacions Unides. En aquell moment, hi havia 400 cascos blaus neerlandesos a la zona, tot fent tasques de protecció dels civils. No van saber o poder aturar una tragèdia que ens perseguirà, enllà dels segles.
La directora Jasmila Žbanić, reconeguda amb l’Ós d’Or de Berlín per Grbavica l’any 2006, situa el seu darrer film, Quo Vadis, Aida?, just aquí i en aquell moment. Valenta, decidida a explicar els fets sense escatimar patiment, sense cap necessitat de ser subtil i posant en primer pla la ferida, terrible, que en queda. Amb tota la intenció, la pel·lícula comença amb un travelling lateral que ens mostra tres rostres —marit i fills— que miren l’Aida, on la imatge s’atura. Hieràtica, resilient, endurida. Tot seguit, enllacem amb imatges situades a “Europa, Bòsnia, juliol 1995”, tal com marca el text en pantalla. Cada detall compta, també aquest. Som a “Europa”, encara que sembli mentida: el que hi veiem són les rodes d’uns tancs que avancen, tal i com també avancen uns homes armats.
Aviat sabrem que l’Aida (una impressionant Jasna Djuricic, ferotge i desesperada, que no es cansa de córrer i de cridar per salvar la seva família) treballa com a traductora per a l’ONU a Srebrenica i que les coses es compliquen (“les vides de 30.000 persones són a les seves mans”, li diu l’alcalde al comandament holandès de Nacions Unides), fins al punt que la població fuig de la petita ciutat per a refugiar-se al camp que hi tenen els cascos blaus. Europa no mirava Srebrenica? Potser resulta que el problema de la vella Europa no és que miri malament o poc, sinó que té una mirada selectiva. Milers de persones busquen refugi, però no hi ha lloc per a tothom, a dins d’allò que sí que sembla, en aparença, una “zona segura”, entre reixes. Des del primer minut, tenim un nus a la gola i un ai al cor. Quin patir, quin dolor, quin terror, quina manera d’explicar-nos-ho, sense complexos. Brutalment honesta i intencionada, sense amagar-se, amb moments d’una tensió gairebé insuportable.
Després del ritme sense respir, arribem a l’epíleg, en una resolució implacable i difícilment oblidable, amb la complexa gestió de la vida un cop els fets han passat. Què en fem dels genocides? I de les víctimes? El dolor es pot reparar? Podem tenir una vida normal després d’haver viscut el pitjor dels inferns? Quo Vadis, Aida? és una història de terror que explica fets reals, amb uns personatges basats en persones que van existir i van patir. Una tensió que ens estremeix perquè sabem que va ser de veritat. Un film per aprendre’n alguna cosa, per més que ens faci tan de mal, encara.