Google, Apple, Facebook i Amazon. Els quatre caps d’un monstre que ens controla, que ens atemoreix, que ens crea necessitats i addicions impensables, que ens sedueix a cop de publicitat desvergonyida i agressiva. Un monstre que pot arribar a ser arma i xantatge, un cop perduda la poca intimitat que ens quedava per perdre. L’insaciable GAFA, acrònim dels quatre noms d’un món digital que ens controla i ho sap tot, de nosaltres, i on no tenim escapatòria, si el que volem és viure als marges d’aquesta realitat anorreadora on som peces insignificants.
En aquest marges és on situem les vides i penúries de Marie, Bertrand i Christine, els tres protagonistes d’Effacer l’historique (Borrar el historial), una faula anti-digital dirigida i escrita per Benoît Delépine i Gustave Kervern. Divertida, estranya i desconcertant, amb situacions hilarants i realment còmiques, amb un punt naïf on sembla que tot hagi de descarrilar, però que se sosté estoicament fins a la resolució final. Amb una història on tot sembla menar a l’absurd, però: ¿que no ho és, d’absurda, aquesta mena de virtualitat on perdem la dignitat? Potser el millor és, tanmateix, viure als marges, tal com viu el trio de protagonistes, desastrosos i malastrucs, desgraciats perquè sí, perquè no poden, ni saben com sortir-se’n. A la manera de Michel Houellebecq i Daniel Johnston, personalitats erràtiques, allunyades del camí prefabricat i recte. El primer, en un cameo de suïcida obstinat —com anell al dit!—; el segon, de qui no paren de sonar cançons al llarg de tot el film.
Ells viuen i són els marges, l’angle mort del totpoderós ull del Gran Germà que tot ho sap: el lloc que acabarà sent el més preuat de la nostra existència, repetida i automatitzada fins a l’exasperació. A banda de la tirallonga d’acudits —en major part, afortunats, especialment els més primaris, com el gag estil Farrelly de mòbil enganxat a l’orella—, Delépine i Kervern procuren dotar la pel·lícula, més enllà d’una història hilarant, d’un missatge que busca la nostra complicitat, sortosament allunyat del moralisme de tuf paternalista que hagués aprofitat l’ocasió per alliçonar-nos. En realitat, a Effacer l’historique no hi ha exageració, ni mirall còncau o deformat. Som així, vivim així. Comprem en línia qualsevol fotesa, som un niu de passwords esmaperduts que no troben lloc al món, patim estafes de baixa estofa i ciberbullying, i hem creat tants usuaris en tants serveis digitals que ja no sabem distingir entre nick o identitat real. I vivim aïllats: “Aquí ens vam conèixer, érem veïns i no ho sabíem”, diuen els nostres protagonistes en passar per la rotonda del barri on van ser gilets jaunes.
“Crèiem en les nostres armilles grogues, n’estàvem orgullosos”. Quina estocada a les bafarades revolucionàries que el propi sistema estableix. Que brillants, i gens pretensiosos, Delépine i Kervern, en la crítica a un sistema en fallida. No podia acabar d’altra manera, aquesta història: amb una comunicació, la més diàfana i franca del film, entre dos pots de iogurt i cable. I amb el Sense of humor de Daniel Johnston, la prova de fe del lletgisme d’un film que demostra que Déu no cobra en bitcoins. Que l’analògic ens agafi confessats, en el proper i immediat col·lapse general.