Emboirats pels efectes devastadors de la pandèmia que ha paralitzat el món durant un any sencer, també astorats pels estralls de l’actual crisi econòmica que deriven de les restriccions forçoses per contenir el virus, sembla que hem oblidat (o bé que quedi molt lluny) la crisi que gairebé provoca que tot s’esfondri. Era l’any 2008 i van començar a caure la majoria d’economies del món, en una recessió global i simultània. La bombolla immobiliària esclatava, els bancs entraven en fallida, absència de liquiditat i devaluació de capital. La pitjor crisi des del crac del 29, la Gran Depressió.
Poc se n’ha escrit, tenint en compte que el terrabastall passava, com qui diu, abans d’ahir. Nomadland, que adapta el llibre de Jessica Bruder, s’hi atura i en mostra els efectes. En concret, en les condicions de feina dels treballadors nòmades que van sorgir als Estats Units. Bruder, que és una periodista especialitzada en subcultures estatunidenques, va conèixer l’existència dels “workampers” a través d’un reportatge on apareixia un home en edat de jubilació que malvivia en una caravana, d’un Estat a un altre, a la recerca de feines temporals, en una realitat distòpica, silenciosa i que no acostuma a sortir a revistes o informatius, formada per l’activitat de gent que dorm als cotxes, caravanes o remolcs. Nòmades de la precarietat, el revers del mite fundacional de l’Oest, recorrent planures immenses a la recerca no ja de prosperitat, sinó d’un present que permetés subsistir.
Aquell home vindria a ser el personatge que interpreta Frances McDormand, un prodigi de versemblança, fortalesa i estoïcisme. Amb una vida a la deriva, però una dignitat que li impedeix caure. És la Fern, ha perdut la feina després del col·lapse econòmic i s’embarca en un viatge en caravana. Té 61 anys. Ha perdut el marit, la llar, les respostes. S’ha tallat els cabells. El sistema l’ha relegat a viure als marges, en no-llocs: àrees de servei, càmpings, espais de vacances, aparcaments de grans superfícies. No és una sensesostre, sinó una sensecasa o una senseremei (“I’m not homeless. I’m just house-less. Not the same thing, right?”, diu). Podria demanar una pensió de prejubilació, però això no li permetria viure. “Vull treballar, m’agrada treballar”. Passa fred, menja com pot.
La tercera pel·lícula de Chloé Zhao rubrica allò que el cinema de la directora d’origen xinès es preguntava a la impressionant The rider (2017): què som quan ja no som allò que vam ser? Ens podem desempallegar dels límits que se’ns imposen? A The rider, Zhao mostrava un heroi taciturn, estranyat de viure allò que li ha tocat, per ventura de l’atzar, malmetent la vida que tenia escrita. A Nomadland, la qüestió és la mateixa, des d’un altre condicionant. Com en el precedent, i també en Songs My Brothers Taught Me (2015), realitat i ficció es donen la mà, amb actors no professionals que són la veu d’allò que s’exposa. En aquest cas, gent que ha trobat en la carretera, en no aturar-se i en ser efímers, la manera d’esquivar l’ofec de la “tirania del dòlar”, tal com ho diu un d’ells, Bob Wells.
Guanyadora del Lleó d’Or de l’últim festival de Venècia i aplaudida arreu on ha anat, Nomadland ens fa reflexionar sobre el trànsit i la caducitat de la pròpia vida. Acompanyada per la música a piano i corda, serena i sensible, de Ludovico Einaudi, ens fa ressonar els versos del sonet 18 de William Shakespeare, que Fern recita de memòria, com una divisa lúcida de la fermesa: “…tota bellesa fatalment declina / per l’atzar o pel curs de la natura. / Però jo veig perenne el teu estat / i sense perdre un bri de gentilesa…“. Tan rotunds i bonics com ho és la pel·lícula.