La desintegració de l’ésser

Els qui heu hagut d’ingressar un pare amb demència senil o alteracions cognitives sabeu com n’és de dolorós, el procés: hi ha la incomprensió, el rebuig, les paraules feridores, una honestedat tan brutal com despietada, la no acceptació, el sentiment de culpa, la sensació d’abandonament, d’estar fent alguna cosa malament. En coneixeu les accions estranyes, els crits que regurgiten l’entranya, els canvis d’humor sobtats, la negació de la realitat i els fets, la infantilització progressiva, la reconnexió en la música i en detalls que semblen foteses. Adonar-se que el record difumina la realitat i no saber què passa. El silenci i el desconcert. Començar a fer coses cada vegada més estranyes. La mirada, que es va perdent.

Fins que al final, no saps si el pare et mira, perquè acabes sent un ésser invisible, testimoni directe del pitjor que pot passar a una persona conscient: la pròpia desaparició. I com de subtil és el llarg trànsit de la lucidesa a aquesta desintegració de l’ésser. El preu a pagar és altíssim i la grandesa d’aquest film de Florian Zeller, que adapta la seva pròpia obra teatral, és que ens mostra tot això des d’un punt de vista inexplorat fins ara, o no amb aquesta grandesa de mires: el del pare. És l’angoixa, en primera persona, de no entendre què passa, de recórrer els passadissos de casa teva com si fossin un laberint incomprensible, de barrejar records i persones, de no saber on vius, ni amb qui, ni com hi has arribat. 

El pare (The Father, 2020) aborda la manera més estremidora d’explicar-ho, amb una precisió —i un desconcert, remarcat per l’impressionant muntatge mil·limètric de Yorgos Lamprinos— que fa molt de mal. Perquè és versemblant, conscient de cada pas i cada dubte, segura en cada línia de diàleg i impressionat en les dues actuacions que ho sostenen tot: Anthony Hopkins (el pare) i Olivia Colman (Anne, la filla). El patiment de buscar-se i mirar d’entendre-ho, bidireccionalment. Perquè entenem a la perfecció els dos punts de vista, les dues maneres d’acceptar aquest dol, mentre un dels dos s’apaga en vida.

Construït a la manera d’un thriller d’identitat hitchkockiana, l’opera prima del dramaturg francès no defuig, en cap cas, el seu origen escènic. Un decorat inalterable i un duel sostingut en el diàleg i en dues interpretacions sòlides, amb un pare que lluita contra ell mateix i els seus fantasmes —majestuós Hopkins, en un recital difícilment oblidable—i amb una filla emocionalment sobrepassada. Com a espectadors, sentirem la confusió en la pròpia pell, en una pirueta dramàtica de nota.

Caldrà seguir de prop la trajectòria de Zeller, que aconsegueix ser tan terrible com ho és la vida i, alhora, que hi veiem una espurna de llum. Tal i com brillen les branques dels arbres del darrer pla. Perquè nosaltres també tremolem, com ells, per com aquesta història ens fa de mirall.

Crítica publicada a El Temps (5 abril 2021)