Ningú millor que Netflix per esprémer l’algoritme fins que l’algoritme quedi eixut del tot. Després del bon resultat de la ciència-reflexió amb pòsit i contemplativa (exasperant, en diran alguns) de The Midnight Sky (George Clooney, 2020), ara torna a provar sort amb Stowaway (El polizón, Joe Penna, 2021). Amb una primera hora prou bona i amb un tram final que vol i dol, la pel·lícula compta amb només quatre actors (Anna Kendrick, Toni Collette, Daniel Dae Kim i Shamier Anderson) i un escenari mínim: la nau que els porta a Mart i on han de completar una missió que els farà passar dos anys lluny de casa, la Terra.
El punt de partida és bo, amb idees i conflictes interessants: la tripulació de la nau, formada per tres persones, descobreix la presència inesperada d’una quarta, malferida. Això afecta, de manera fatal, el sistema de generació de CO2 de la nau, amb un punt de tensió al límit: no hi ha lloc per a quatre tripulants, si el que volen és sobreviure, a banda de portar a bon port la missió. Sense combustible per tornar a la Terra i sense mitjans tècnics per aguantar massa temps per sobre dels recursos que tenen, l’única opció passa per acabar amb la vida del polissó. És aquí on Stowaway té un bon escenari: en el dilema moral de la culpa, més que no pas en com ho resoldran, tot plegat.
Entre el messianisme de batamanta i sofà i reflexions pròpies d’aprenents de guru d’autoajuda, Penna ens mostra el patiment de la comandant (Collette) i la posició confrontada dels dos científics que l’acompanyen (Kendrick i Kim). Només ella, Zoe (Kendrick), sembla veure clara la possibilitat de salvar la vida dels quatre.
Abocats a l’èpica, superats per les circumstàncies i per la immensitat —no només del paisatge còsmic, sinó a nivell d’allò que implica cada acció—, Stowaway està planificada en funció de la resolució, del tot complaent en aquests temps tan necessitats d’herois i salvadors de la humanitat. El film, però, és una paradoxa en si mateixa: és molt millor en la versemblança de la quotidianitat espacial, en la lentitud de pair i de veure per un mateix, que no pas quan vol accelerar-se. Al final, el dilema és un trenta-mil-vegades-vist cara a cara amb nosaltres mateixos: ¿series capaç de sacrificar algú si no hi hagués més remei, si l’èxit d’una missió fos clau per a la humanitat? ¿Series capaç de sacrificar-te tu?
Irregular en tot (especialment desdibuixada és l’actuació i el paper de Shamier Anderson, el polissó), però incomprensiblement sòlida; previsible, però també amb algun punt d’emoció. Stowaway també té clar des d’on comencem i on vol arribar, però demostra que un gran conflicte moral no és prou garantia per fer inoblidable l’experiència cinematogràfica.