Minari, una història familiar

L’últim fenomen amb accent coreà

El “minari” és una herba molt comú a la cuina coreana. De tija allargada i buida, amb una alçada que pot superar el metre i mig, sobretot abundosa en zones d’aigua dolça, com lleres del riu, rierols o pantans. D’un ús tan popular i bàsic com podria ser el del julivert a casa nostra. És, també, el títol del nou fenomen amb accent coreà (la major part del film és en aquesta llengua, malgrat que és una producció nord-americana) i del cinema independent, com demostren els guardons a Millor pel·lícula i Premi del públic a Sundance —un doblet que abans havien aconseguit Whiplash o Precious—, el Globus d’Or a Millor pel·lícula de parla no anglesa o les 6 nominacions als BAFTA

La història, però, no va d’herbes, ni de receptes, malgrat que aquest “api d’aigua” és una presència que recorre l’ànima d’aquest film càlid, tendre i gens procliu a la nostàlgia impúdica. Un símbol que hi és, amb la força d’allò que et lliga a uns orígens, des del moment en què l’àvia arriba a casa i fins a l’última escena, sense fer-nos caure en la plorera fàcil. No li cal, al film que tan bé traça Lee Isaac Chung i que es basa en la seva pròpia vivència familiar. Som als anys 80, en un paratge de l’Amèrica rural i en una família coreana que té el desig de complir el somni americà. David, l’alter ego de ficció del director, és un nen de set anys que té un buf al cor que li impedeix fer esforços massa elevats i que mira el món des de la discreció, amb la delicadesa de qui observa i aprèn.

L’acció comença després d’un canvi radical: el moment en què la família —pares, en David i la seva germana, Anne— deixa Califòrnia i arriba a Arkansas, amb un pare decidit a tenir una granja i conrear per poder vendre. El gran canvi, però, el produirà l’arribada de l’àvia, una esplèndida Youn Yuh-jung, en tots els registres. Malparlada, divertida, gens convencional en el paper d’àvia, mala cuinera, enganxada a mirar la lluita lliure a la televisió i a jugar a cartes amb els néts. Amb una evolució que marca el to iniciàtic del film, de presa de consciència, no només identitària, sinó també humanista, sobretot per com acaba i quin paper té en l’entrellat del futur d’aquesta llar coreana que vol adaptar-se al medi i prosperar. Com fa el “minari” a la llera del riu, exactament. 

Lee Isaac Chung ha pogut parlar de la seva família, i dels records d’aquest singular procés d’encaix i aprenentatge, al cinquè film que signa. És un dels grans fenòmens de la temporada, amb mèrits ben sucosos: la reivindicació subtil dels orígens en la configuració d’una identitat tan complexa; la delicadesa de tot el què s’hi explica; un sentit de l’humor que no fa escarafalls, que tot ho fa més agradable; la modèstia, la tendresa, l’universal d’aquesta educació sentimental; un paisatge rural pletòric i feréstec, de possibilitats gegantines; uns actors que ens guanyen i uns personatges que sabem entendre; i per com tot pot desfer-se, en una mala nit, i renéixer de les pròpies cendres. 

Acompanyat per la calidesa musical (partitura d’Emile Mosseri) i de la fotografia (Lachlan Milne), tot ens empeny a l’esperança, a la família que resisteix a cop de fe, i de ser-hi. Tan modestament (i honestament) com el “minari”, sense alçar massa la veu, com si existir fos aquesta perseverança tan subtil

Crítica publicada a El Temps (15 març 2021)