Si la setmana passada comentàvem l’oportuna coincidència de l’estrena al cinema de Nuevo orden amb l’agitació que es vivia als carrers, no podem obviar un efecte similar amb The Assistant i l’actualitat més immediata: fa pocs dies que el diari Ara acaba de destapar la pràctica d’abusos sistemàtics —sexuals i de poder— a l’Institut del Teatre. La notícia corre com la pólvora i sacseja l’entramat sociocultural del país, provocant indignacions i dimissions, en un cas que se suma a l’embranzida de denúncies i empoderament que va suposar el #MeToo, que és el context on situem el film que signa Kitty Green.
Si bé The Assistant no és el primer producte del MeToo, sí que és la primera pel·lícula narrativa que en tractava el cas. Molt poc abans, Jay Roach signava Bombshell, un cop contra els depredadors sexuals focalitzat en la figura del fundador de Fox News, Roger Ailes. Centrat en el punt de vista de tres periodistes (interpretades per Nicole Kidman, Charlize Theron, Margot Robbie), esdevenia el relat —en paral·lel a la cursa presidenciable de Donald Trump— del MeToo abans del MeToo, que havia d’esclatar molt poc després amb el cas Harvey Weinstein. És en aquest personatge on s’atura, de manera arriscada i magistral, la directora australiana, que presenta un film d’efecte poderosíssim: parlem de Weinstein, però no se l’anomena; de les atrocitats que va fer, sense veure-les.
The Assistant és una pel·lícula silenciosa, rodada en espais reduïts i quotidians (fonamentalment, els despatxos de la productora, en una sola jornada), on no posarem rostre —només li sentirem la veu— a un productor de cinema a qui ningú no para els peus. No hi veurem la violència dels fets en primer pla, perquè tot l’abominable passa fora de càmera. Però, no badem: que no és abominable, també, el silenci còmplice? O la conxorxa, entre rialletes, per desviar l’atenció de l’esposa que truca insistentment? No ho és el menyspreu al qual et sotmeten els companys, emmetzinats pel discurs d’un amo sense moral? En major o menor mesura, tots hem fet la vista grossa.
El personatge central, interpretat per una impressionant Julia Garner (Jane, al film) —el rostre hieràtic, el patiment que se’n desprèn, la mirada, la suor freda—, ens guanya a poc a poc, mentre la ferida s’obre i es va fent enorme i irreversible. Primer, quan la seguim fent les tasques més mundanes (preparar-se el cafè, imprimir documents, buidar papereres, repassar els despatxos, ser la primera en arribar a l’oficina i l’última en marxar). Ben qualificada a la universitat, porta poques setmanes a la feina, amb el somni de prosperar com a productora. Segon, quan visualitzem, més enllà d’aquesta primera capa de rutines i fites, l’honestedat, el fet d’adonar-se que això no va bé, que cal fer-hi alguna cosa, encara que sigui una presència fantasmal pels propis companys i que tot li vagi en contra.
Ens quedaran moltes impressions en cru, amb escenes com la conversa entre Jane i el cap de personal (Matthew MacFadyen), que li etziba: “No t’has de preocupar, no ets el seu tipus”. I la cara que li queda, a ella. I la manera de marxar i tancar la porta. Green ha decidit, molt encertadament, que no interessa el morbo, sinó els efectes i el desemparament: la pitjor part de tot anirà a càrrec de l’espectador.
Sintètica i de to mesurat, The Assistant aprofita el minimalisme per ser molt més colpidora que si transités per altres vies. Una angoixa estructural, un crit cinematogràfic per dir que ja n’hi ha prou.