Després d’escandalitzar-nos amb Daniel y Ana (dos germans segrestats, forçats al pitjor imaginable) o amb Después de Lucía (la vida esbotzada per la mort, el bullying i la frustració dels silencis), Michel Franco extrema encara més la crueltat amb Nuevo orden (2020), una història que posa l’ull en l’aspecte iracund de la revolta popular i en com aquesta és sufocada per les forces de l’ordre. Una distòpia que estremeix pel que té de paràbola política, de faula perversa sobre la societat on vivim, aldarull rere aldarull. Pur terror. Una pel·lícula on ningú guanya i tothom perd.
Darrer premi del Jurat al Festival de Venècia, pràcticament sembla una broma impertinent que l’estrena a casa nostra coincideixi amb les protestes derivades de l’empresonament de Pablo Hasél. El carrer bull i aquest atzar no deixa de ser simptomàtic, perquè evidencia les ferides estructurals d’un món en convulsió: de Hong Kong als gilet jaunes, d’Estats Units a les “urquinaones” de contenidors cremats. Amb un final trist i predictible: la “pau social” pot comportar l’aniquilació de drets i llibertats. Però no ens avancem.
Som a Mèxic DF, en una casa d’un barri benestant on se celebra una boda. Convidats d’alt rang, bitllets en sobres que van directes a la caixa forta, els senyors i el servei. Dues realitats que semblen conviure, mentre al carrer van pujant de to unes protestes que no sabem quan fa que duren i que acabaran arribant a les portes del casori. Nosaltres, a la festa, de seguida empatitzarem amb la núvia (Naian González Norvind, quina evolució de personatge tan aterridora) i creuarem els dits per salvar-la d’aquesta odissea d’odi i indecència. Es pot aturar l’esfondrament de sistema?
Poc abans, a l’inici del film, Franco ens ha donat pistes del drama, amb imatges sense context ni perquès. La primera, un quadre d’Omar Rodriguez-Graham, titulat “Solo los muertos han visto el final de la guerra“. Poderós, de línies enèrgiques, de colors cridaners. Tot seguit, la protagonista, nua i absorta, en una pista desangelada i el cos amb l’esquitx de pintura verda. Després, un passadís i potser un milicià, desenfocats. Ombres, reixes, mobles esbotzats. Uns graons per on baixa l’aigua, verda. La núvia, i el vidre que és tacat, de verd. El color de l’esperança? O el color d’un nou fracàs?
Amb un ritme portentós i àgil, Franco fa que les innegables troballes i virtuts de Nuevo orden n’esmorteeixin les mancances. Ens atrapa amb cada cop d’efecte, amb una intriga asfixiant i girs insensats; ens fa patir i sap lligar-nos a la cruesa dels fets; insereix el·lipsis, treballa de manera excel·lent el recurs del fora de camp, i juga bé amb desenes d’extres; crea una atmosfera i una posada en escena altament creïble. Salvatge, pura perplexitat. Amb una causa, la dels manifestants, que no té nom ni consignes. Perquè no és una pel·lícula sobre una ideologia ni una lluita, sinó un crit d’alerta.
Així ho diu el quadre que ens dona la benvinguda: només els morts han vist el final de la guerra. I així ho vivim en aquest viatge, una pèrdua irreparable, que va de la revolució social a l’estat militaritzat. Gairebé una crònica anunciada de com el feixisme pot arribar al poder. Convé veure-la i, sobretot, patir-la. Nuevo orden sembla una distòpia, però és massa real com per no desesperar-se. Cinema de calat profund, d’acció portentosa, de cruesa visceral i perversitat incòmoda. Un avís del què no pot passar.