De l’inconvenient d’haver nascut, dirigida per l’austríaca Sandra Wollner, comparteix títol amb el gran llibre d’aforismes d’Emil Cioran, publicat el 1973 (traduït recentment al català per Andreu Gomila). En un passatge, hi podem llegir: “Estar viu —de cop m’impressiona l’estranyesa d’aquesta expressió, com si no pogués aplicar-se a ningú.” Podria referir-se amb precisió a la singularitat de tots els personatges que intervenen a la pel·lícula, però sobretot en referència a Elli, la nena/nen androide que viu en una moderna –i asèptica– casa a l’entrada del bosc, en un futur no gaire llunyà, amb un home a qui anomena “papa”. Passen la major part del temps en una piscina, entre l’aigua i la natura, sense poder dormir quan es fa fosc. Elli és un robot amb “una consciència tan simple, com si no hagués existit mai”, com també diu Cioran al llibre.
Després d’un inici que remet directament a la imatge sensorial d’un part (de la foscor a la llum, entre sons difusos i un estremiment feréstec), Wollner planteja el film en dues meitats. La primera, en l’estranya convivència afectiva i física entre Elli (Jana McKinnon) i el seu “pare”, amb els records d’una mare que no hi és, amb les escenes d’un abans que no recorda, amb enquadraments gèlids i distants. És una relació de vassallatge i submissió: ell ordena, ella actua; ell li dicta un record, ella creu que l’adopta. Com si Elli fos un espectre d’un passat que desconeixem, però que només d’imaginar-lo ens fa estremir. En aquest àmbit, Wollner juga molt bé a l’ambigüitat: és una relació massa propera, malaltissa en les perversions? O és només la nostra imaginació? Qui sap, només podem refiar-nos de la intuïció i del malestar que ens pugui provocar segons quin tipus d’imatges.
Allunyada d’una reflexió moral sobre el fet moral i tecnològic —allò que ens apropa a déu i que tantes altres pel·lícules de gènere han explorat—, a la segona meitat veiem com Elli es converteix en Emil –casualment, o no, el nom de l’autor del llibre–, raptada per una dona gran que també viu ancorada a d’altres temps. “N’hi ha que tenen desgràcies; d’altres, obsessions. A qui hem de plànyer més?”, li llegim a Cioran. L’androide esdevé la imatge d’un germà mort fa seixanta anys i haurà de gestionar una nova obsessió que s’entrelliga amb els records de la vida anterior, que no s’ha pogut resetejar del tot. De connexions ineludibles amb el cinema i les atmosferes turbulents de Jonathan Glazer, ara ja tenim clar que De l’inconvenient d’haver nascut és una pel·lícula de fantasmes, una reflexió sobre la consciència. Un dels grans encerts és explicar-ho des del punt de vista de l’ésser creat, des de l’artificialitat, i no pas des del punt de vista erràtic, nostàlgic i imperfecte dels humans.
Uns éssers humans que estan condemnats a néixer, viure i morir sols. “L’obsessió del naixement, en transportar-nos a l’anterioritat del nostre passat, ens fa perdre l’interès pel futur, pel present i fins i tot pel passat.” És aquest, l’inconvenient de ser i d’existir. La realitat del monstre —d’aquell monstre que va immortalitzar Mary Shelley amb Frankenstein o el Prometeu modern i que ara reescriu amb molt bon pols Sandra Wollner—, però també la realització de la nostra perversió creativa, de pensar que podem retenir passat, present i futur, que la vida ens pertany. Com si tot no tingués un sentit tan absurdament inexplicable. Al capdavall, com diu Cioran: “Cap diferència entre l’ésser i el no-ésser, si els comprenem amb la mateixa intensitat.” Vet-ho aquí la nostra incomprensible insignificança.