El cinema judicial ha donat grans obres mestres: de Testimoni de càrrec (Billy Wilder, 1957) a la recent The Trial of the Chicago 7 (Aaron Sorkin, 2020), passant per Dotze homes sense pietat (Sidney Lumet, 1957) o Matar a un rossinyol (Robert Mulligan, 1962). Totes coincideixen en un patró infal·lible: la veritat s’enfronta al tribunal i rep l’aprovació —o no— d’un jurat que observa, raona i jutja, en un ambient de tensió esmolada. La recepta clàssica acaba amb una resolució del conflicte, és a dir: sabent-se la veritat. Però els judicis de la nostra vida ordinària no són com a les pel·lícules: viuen d’espessir els dubtes, de recrear-s’hi, amb unes veritats que acostumen a no ser tan clares, ni rotundes.
En un judici, la mirada de qui jutja és clau, com també tot allò que diu i fa qui parla. És qüestió de detalls menuts, de com gestionar les sensacions, de saber construir un relat creïble, per molt que totes les proves et juguin a la contra. Stéphane Demoustier, director i guionista de La fille au bracelet, s’inspira en un dels casos més inquietants de la història negra argentina, el crim de Solange Grabenheimer, per fer-nos partícips dels sobreentesos, els prejudicis i les ambigüitats. La Lise és una noia de divuit anys que està acusada d’haver assassinat la seva millor amiga quan en tenia setze. Un crim brutal, salvatge. El film se centrarà en el judici, en indicis i proves, en l’actitud hieràtica d’una impressionant Melissa Guers, en la defensa a tota ultrança que en fan els pares, en el relat d’amics i amigues, en la mirada astorada que el adults fan del sexe adolescent i d’una manera de relacionar-se.
Més enllà de la possible autoria dels fets, La fille au bracelet —títol que fa referència el braçalet de seguiment policial que Lise porta al turmell—, ens és revelada la vida de l’adolescent acusada, de manera crua i impúdica. És un judici moral, també, amb el dit acusador d’una fiscal jove, abrandada i dona, curiosament. Els fets van construint el trencaclosques i sabem que l’amiga difunta, poc abans del decés, havia ridiculitzat l’acusada amb la difusió d’un vídeo sexual que aviat va córrer de mòbil en mòbil. Es tracta, doncs, d’una possible venjança? El sexe com a estigma i abús de confiança? De com les xarxes han irromput a la vida del nostres joves? No són preguntes de resposta fàcil, i ens són plantejades a nosaltres, espectadors —i jutges— que arribarem a una conclusió pròpia.
Demoustier teixeix molt bé una història que atrapa, que es val de la força inexpressiva de la protagonista, que mostra com la llar i la família —els pares, Roschdy Zem i Chiara Mastroianni— poden ser, en el trànsit cap a l’adultesa, alhora un refugi i una presó. Amb una posada en escena nua i minimalista, amb connexions òbvies al cinema dels germans Dardenne, amb una primera escena que és tota una declaració d’intencions: la càmera, de lluny, com a observadora distant, i el màxim realisme per mostrar com la vida d’una família que passa una estona a la platja queda marcada per sempre, en una pau estroncada per l’arribada de la policia i la detenció de la filla. Fins a la fi, on la resolució encara ens deixarà més dubtes.
La ruptura del braçalet, la rèmora física que mantenia l’acusada lligada als fets, és la culminació del viatge. Això ens portarà a pensar en tot l’exposat, en aquesta acumulació de prejudicis i dubtes, de certeses i suposicions, que fan molt qüestionable l’eficàcia de la justícia com a sistema més fiable, precisament, per impartir justícia.
La fille au bracelet
Títol estrena: La chica del brazalete
Direcció: Stéphane Demoustier
França, 2019
Durada: 95 minuts
Guió: Stéphane Demoustier
Música: Carla Pallone
Fotografia: Sylvain Verdet
Repartiment: Melissa Guers, Roschdy Zem, Anaïs Demoustier, Annie Mercier, Pascal Garbarini, Chiara Mastroianni.
Drama judicial.