Entre pel·lícules posposades, anul·lades o directament estrenades en plataformes domèstiques sota demana, no podem pas dir que tenim la cartellera de cinema com per fer gaires distincions. Malgrat això —i que anar a una sala ja és tot un acte heroic, de resiliència cultural—, de ben segur que Mon bébé passarà força inadvertida entre les novetats de la setmana. És francesa, petita, amable i emotiva. Té alguns trucs lacrimògens, recorre al clixé i no explica una història arravatadora sobre l’existència. Tampoc no té un arc argumental d’alta complexitat, ni proposa grans preguntes dramàtiques que hagin de ser resoltes. No fa tot això, però sí que fa un munt d’altres coses la mar de bé.
L’última pel·lícula de Lisa Azuelos, directora de l’entretinguda comèdia romàntica Une rencontre (2014) o del biopic Dalida (2016), s’atura en la vida d’Héloïse, mare amb tres fills, just en el moment en què la petita, Jade, tanca una etapa i és a punt de començar-ne una altra a la universitat, lluny de casa. Tots tres viuen a Paris i la menuda de casa, si supera les proves d’acceptació, se n’anirà al Canadà, fet que suposarà un punt d’inflexió per la família, però especialment per mare i filla, però sobretot per Héloïse, a qui se li accelerarà la necessitat de recordar moments viscuts: del divorci quan els tres eren petits, als amors furtius, passant per les estones compartides amb els fills.
Amb aquesta premissa, Azuelos teixeix una història amb diversos moments de catarsi, com la manera de treure la crosta del pa de motllo i fer un entrepà de Nutella, o la persecució del mòbil extraviat —en bicicleta, moto i cotxe— per part dels quatre, fills i mare, o l’obsessió d’ella per gravar-ho tot compulsivament, com si així pogués aturar els records i tornar-hi quan els necessités. De fet, no vindria a ser això, el cinema? La capacitat tecnològica i altament emotiva de capturar per sempre (si és que “sempre” existeix) un moment, un record, una imatge, una persona?
No li doneu gaire més voltes, aquí és on es troba aquest film tan menut i senzill, de traçades simples: en el moment exacte en què una mare pren consciència que es fa gran, que el temps passa i que no tenim l’oportunitat de retrocedir. Que els fills també es fan grans i que, això, que ho saps tothom i és profecia, i encara que sigui explicat amb un somriure als llavis, fa plorar. Efectivament, és una història que ja coneixeu, per via interposada o per haver-la viscut a la pròpia pell, però doneu-li l’oportunitat que mereix, tot i ser petita i previsible.
Mon bébé ho explica tal i com pertoca, sense renunciar a llocs comuns, però ho fa de manera refrescant, amb fluïdesa, amb diàlegs imperfectes i creïbles, amb silencis gens pretensiosos i molt evocadors, amb una melancolia lleugera, amb els dos peus a l’ara mateix. Us retornarà la inversió, amb escreix, perquè no enganya: es tracta d’emocionar-se amb la petitesa de la vida, de sanglotar a cor què vols —els darrers 15 minuts estan planificats perquè això sigui així— i mentre procurem que ningú no ens vegi. De voler viure, perquè la vida, al capdavall, en vol més, de vida. I aquesta pel·lícula, petita i modesta, d’història simple i transitada, et deixa unes ganes enormes de viure.