Que la vida no és cap broma

Sòbria i seriosament commovedora, Hope (Håp) se centra en la història d’un matrimoni que pateix el sotrac de la malaltia sobtada: just el dia abans de Nadal, ella és diagnosticada càncer cerebral terminal. No hi ha gaire esperança, i serà l’esperança allò que donarà sentit a un film excel·lent, ajustat a l’emoció que cada escena necessita, sabedor del lloc per on transita i, sobretot, on vol arribar. Dirigida amb mestria per Maria Sødahl, ha estat l’escollida per Noruega per representar el país a la categoria de Millor pel·lícula internacional dels propers Oscar. 

Presentada a Toronto i a la secció Panorama de Berlinale —on va aconseguir el Premi Europa Cinemas Label—, se centra en com la notícia, l’estupor i una dolorosa incertesa fan que un matrimoni distanciat s’hagi de recompondre. L’Anja té 43 anys; en Tomas, 59. Formen una parella d’artistes ben avinguda, almenys en aparença: relació de llarga durada, tres fills biològics en comú i tres fillastres més de l’anterior relació d’ell. Però el temps ha fet petjada: un amor desproveït de passió, fet de rutines i que viu com a normal la fredor del dia a dia. Com si l’únic resultat possible per a l’equació entre temps i amor fos una parella com ells, com tantes d’altres. Amb ella dedicada a la casa, família, fills i el benestar del eu marit; amb ell dedicat a brillar i a recollir èxits. Us sona, oi?

L’amor de llarga durada i l’equilibri home-dona en una relació estàndard. Però no n’és, de cap de les maneres, el tema primordial: tot això és remogut per la terrible notícia, que capgira una realitat construïda a base de renúncies i silencis. Què faríeu vosaltres si us diguessin que us queden tres mesos de vida? Com seria el vostre comiat? Com portaríeu el dolor i aquesta espasa de Dàmocles a l’espatlla? I sobretot: tindríeu esperança? Sense caure mai en el tòpic apegalós, la directora manega amb molta coherència i maduresa la narració —de fet, el film es basa en la seva pròpia experiència— i ens ofereix el luxe de gaudir de dues interpretacions magnífiques. 

En primer lloc, amb Stellan Skarsgard, guanyador del Globus d’Or pel paper a una de les sèries recents de més impacte, Chernobyl, i intèrpret de llarga trajectòria internacional (Rompiendo las olas, Dogville, Melancolia, Mamma mia! o les sagues d’Els venjadors i Pirates del Carib). Però, especialment, amb Andrea Bræin Hovig, nominada a millor actriu als Premis del Cinema Europeu 2020. Un torrent de domini emocional, d’esclat de tensió, de contingència i dolor que no necessita cap histrionisme per arribar-nos ben endins. La mirada parla per ella, amb un vigor i un terror que esgarrifen, amb el desordre de viure i la sensació de no saber cap on tirar. Perquè, en moments així, tot és posat en dubte: la vida que has tingut, la parella que has abraçat, el final que hauries de tenir. 

Una pel·lícula que val molt la pena, directa en el cop de puny, però d’una lucidesa que il·lumina, amb el punt just de melancolia. I amb un pla final que et reconcilia amb els teus propis dubtes i desafectes.

Crítica publicada a El Temps (25 gener 2021)