Categories
Cinema El Temps

El poder de la paraula

Just en el moment més necessari, ara que el periodisme s’ha instal·lat de manera perpètua en la crisi i el desprestigi, ara que l’ofici va perdent a marxes forçades la credibilitat, que cal posar en dubte qualsevol informació, que la difamació es fa passar per investigació i que cal pescar lectors a qualsevol preu, sembla molt oportú que s’estreni —en sales de cinema i a Netflix— una pel·lícula com News of the world. Insufla ànims als picapedrers de l’ofici periodístic i reivindica el fet de narrar i de fer arribar les notícies arreu, com si això fos un esdeveniment en si mateix. Com si tingués algun valor.

Paul Greengrass aconsegueix transmetre-ho amb una història que avança sense pressa i sense defugir, tampoc, l’impacte ajustat de l’adrenalina. El cinema d’acció del director britànic sempre s’ha caracteritzat per ser elèctric, d’alt voltatge —de la saga Bourne a The Green Zone (2010)—, res a veure amb la cadència asèptica de 22 July (2018), on retratava de manera notarial el tràgic atemptat de l’illa noruega d’Utoya, com si es limités a dramatitzar-ne els fets. News of the world se n’allunya, redreça el rumb i retroba el vigor, amb una contemplació adequada al to de la història i una pausa que el remet als clàssics, en una sensació —la de clàssic— que és immediata.

Hi ajuda que Tom Hanks, amb qui Greengrass ja havia treballat a Captain Phillips (2013), hagi posat la directa cap als Oscar —l’ha guanyat dues vegades i n’ha estat nominat tres cops més— en un paper que li va a mida i que ell fa humà i impetuós. Cinc anys després d’haver-se acabat la Guerra Civil americana, el capità Jefferson Kyle Kidd va de poble en poble, tot llegint els diaris a la població. No és una qüestió de diners (en guanya més aviat pocs, per anar tirant), ni de vanitat (el reconeixement, l’entusiasme del poble dura fins que se’n va a un altre indret), però sí de reivindicació de les vides anònimes que van relligar una societat, de la revolució que va suposar, al segle XIX, la popularització de la impremta i l’accés a la informació. Un fet tan fonamental com per provocar que les noticies corrin, de poble en poble, d’Est a Oest.

Kidd parla de gestes, de curiositats, de presidents i reialesa, d’aventures, alguns fets luctuosos i també catàstrofes. El seu viatge com a portaveu de la lletra tindrà el punt d’inflexió quan trobi, perduda al matolls de les planures de Texas, una nena de deu anys, Johanna (la nominada als Globus d’Or Helena Zengel, magnífica), que en porta sis convivint amb la tribu Kiowa. Formada com una indígena més, la missió del capità serà portar-la amb els tutors legals. Ell no ho sap, però amb l’odissea de retorn a “casa” de Johanna, Kidd també emprèn un viatge que el confrontarà amb els propis fantasmes i certeses, on també haurà decidir què és la llar

De resolució emotiva i no apegalosa, amb moments de tensió mil·limetrada (el tiroteig al desert en un hàbil joc del gat i la rata, o també la lluita al poblat d’ànima “trumpista”), el missatge que ho justifica tot és el de la lleialtat, en cru i amb l’aridesa de la terra erma, amb la brutalitat d’un món que és a punt de poder-se anomenar “civilització”. Amb la maldat com a brasa que sobreviu des d’aquells dies, en contrast amb la bellesa d’un paisatge que impressiona. També, amb el progrés d’explicar la vida i de convertir la paraula en l’arma més eficaç de totes.

Crítica publicada a El Temps (8 febrer 2021)