L’Ada tenia 19 anys quan va ser violada per un home que coneixia. Després d’aquell primer abús, va tornar a quedar amb ell. ¿Buscava una reacció, alguna resposta? Ell no era l’arquetip del violador-monstre, sinó que era algú que coneixia perfectament, algú de qui mai diries que pot forçar una dona a mantenir relacions sexuals sense consentiment. Però la cosa no va acabar en aquella primera violacióAlexe Poukine: n’hi va haver una segona… i una tercera.
Com podia haver passat? Com la víctima no s’havia allunyat del seu abusador? Aquí rau el gran dilema que proposa la documentalista Alexe Poukine (1982) a Sans frapper (Allò que no et mata, en estrena catalana), sense defugir el xoc, provocant una reacció de desconcert i de dubte. No hi va haver oposició per part de l’Ada? Per què hi va tornar? Per què no ho va denunciar? Per què ho va permetre? Fixem-nos-hi: sempre posem en dubte la víctima. Però Poukine sabia amb quina dificultat treballava —explicar una història malgrat la dificultat de fer que el públic s’identifiqui amb la víctima— i com volia posar-nos davant d’un mirall. Allò que no et mata et fa més fort? No en el cas d’una agressió sexual: et condiciona els vincles emocionals i sexuals del futur, et fa miques la confiança, t’impossibilita per viure en plenitud qualsevol nova relació.
A través de les veus de dotze dones i dos homes, de diferents generacions, orígens i condicions, el testimoni de l’Ada ens va arribant, mica en mica, fent-se dur i viu, encara. Assenyalant-nos, me´s que el dolor, els efectes que provoca en la víctima que no sap com gestionar-ho. Les catorze veus en llegeixen els fets i les impressions emocionals que van deixar en l’Ada, que ho escriu en primera persona. La lectura remou molt més que uns fets personals: també fa emergir reaccions en cadascuna de les veus que estan compartint-nos la història. A banda d’evitar una nova victimització, Poukine ens demostra, de manera serena, sòbria i colpidora, que l’Ada podria ser qualsevol d’ells o de nosaltres.
El ressò de les tres violacions ens martelleja, ens fa viatjar —no ho podem evitar— pel dubte, pel dolor, per la incomprensió. Fa que surtin apriorismes, judicis de valor suats i repetits fins a la màxima sacietat que permet un sistema com el nostre, edificat a partir del punt de vista de l’home. Fins arribar al punt de subvertir els estereotips d’una violació —el monstre que viola— i assumir que el més habitual és que sigui la teva parella o el teu millor amic. Sempre en un cercle de confiança.
La directora i guionista francesa, que va conèixer la història de l’Ada just després de presentar el seu primer llargmetratge, Dormir, dormir dans les pierres (2013), va creure necessari que aquest testimoni d’abusos no l’expliqués la víctima. Res de revictimització, amb el resultat d’una història potent, sense eslògans llampants, crua i justa en la mesura dels fets i dels desafiaments. I que aconsegueix que no ens fixem en la misèria de qui va patir i va fer el que va poder, sinó que trenquem, per fi, el vincle de protecció de què gaudeix, sempre, l’abusador. Fer que sigui el violador qui hagi de suportar el pes dels fets, en una contundent contribució a trencar tots els silencis existents al voltant d’un fenomen molt més ampli del què pensem.