Un nou horitzó després de la tempesta

Catàstrofe global i distòpia són dos conceptes que hem après a cop de realitat al llarg d’aquest últim any, ja del tot integrats en la nostra quotidianitat. Per si n’hi hagués poques manifestacions, George Clooney corona l’any amb l’adaptació cinematogràfica de la novel·la Good morning, Midnight, de Lily Brooks-Dalton, publicada aquí a Blackie Books. La història se centra en l’intent d’Augustine, un científic solitari en una base de comunicacions de l’Àrtic (interpretat pel mateix Clooney), per contactar amb una nau espacial que viatja de retorn a la Terra. L’objectiu és dir-los que no hi aterrin, que en els dos anys que han estat fora el planeta viu un procés d’aniquilació irreversible. Que girin cua per començar una nova era.

Sembla un guió escrit expressament pels dies que ens ha tocat viure, com també ho sembla la cançó Sweet Caroline, de Neil Diamond, protagonista d’una de les grans escenes del film, amb la tripulació de la nau espacial cantant a cor què vols, just abans que tot es precipiti i el tercer acte agafi embranzida, amb una lletra reveladora del viscut a la base àrtica (“Miro la nit i no em sembla tan solitària, l’omplim només dues persones”) i també tan reveladora del present on ens és impossible abraçar-nos (“Mans que acaricien, tot estenent els braços, oh Senyor; acariciant-me, acariciant-te”).

Un cop més, Clooney demostra molt bon olfacte per les històries que vol explicar i un talent innegable, de gran solidesa, en la direcció. Es reserva el personatge del científic que té comptats els dies, assetjat per una malaltia terminal (la seva darrera actuació al cinema és del 2016, a Money Monster, dirigida per Jodie Foster) i protagonitza les millors escenes, que són les que passen a l’Àrtic, a la Terra convertida en infern, especialment en el camí de pelegrinatge per la tempesta. És l’hostilitat d’un món que ha dit prou. És el pecat d’una civilització que no ha tingut cura de l’essencial.

Entre la meditació i una discreta emotivitat, el film no aconsegueix el mateix efecte poderós en les escenes espacials, a bord d’una nau tripulada per cinc astronautes (Felicity Jones, David Oyelowo, Kyle Chandler, Demián Bichir i Tiffany Boone), i naufraga en els flashbacks. Però ens trobem davant d’una pel·lícula notable, molt conscient dels efectes que genera, del tempo que necessita, del missatge i de la construcció dels clímaxs, malgrat que el cop d’efecte final s’endevina molt d’hora. No importa. El viatge és prou interessant, sigil·lós i hàbil en fugir d’una efectivitat que viu de la immediatesa. És un recorregut que es fa gran en el matís, en allò que nosaltres mateixos entenem de la història, en allò que dialoga amb la nostra pròpia experiència, especialment des de l’aparició sobtada de la nena.

Ni massa lenta, ni massa pretensiosa, un film de gènere, sobri i petit, que deixa un missatge optimista —i d’alertes mediambientals—, malgrat la negror que el genera. Un Clooney de pas ferm, que amb Suburbicon (2017), estranyament poc valorada al seu temps, ja teixia un sentit al·legòric d’una societat —l’Amèrica idíl·lica dels 50— que tenia tots els fonaments estructurals corcats. I d’allò en vindria el Trumpisme. I potser, també el preludi d’una història que acaba amb una destrucció massiva i global, l’any 2049, que és quan passa l’acció de The Midnight Sky. Per degustar-la amb la serenitat que mereix.

Crítica publicada a El Temps (11 gener 2021)