Martin Eden, una joia per tancar l’any

Per a molts dels insaciables adults lectors d’avui, Jack London (1876-1916) va suposar una entrada espaterrant al món de la lletra impresa. No només per l’adrenalina aventurera, sinó per les traces d’amistat, per l’esforç en cada escomesa, per no esquivar cap tema escabrós, per ser un baula vigorosa que transporta de l’adolescència a l’adultesa. Nascut lluny del focus de les elits literàries, l’autor d’Ullal blanc, El llop de mar o La crida del bosc va tenir una formació literària totalment autodidacta. Ell mateix explicava que l’esperó per dedicar-se a escriure va ser la descoberta de Signa, novel·la del 1875 signada per Ouida, pseudònim de l’escriptora anglesa Marie Louise Ramé.

Llegida per London vuit anys després, aquella novel·la li va desfermar l’ambició creativa: el protagonista n’és un jove camperol italià, sense estudis ni formació, que arriba a ser un reconegudíssim compositor d’òpera. La descoberta i la trama de l’obra seran un fet essencial de l’adaptació que el cineasta italià Pietro Marcello presenta de Martin Eden, on el director desbrossa el relat original i el transporta a Nàpols, tancant un cercle amb l’obra d’Ouida. A Martin Eden, novel·la autobiogràfica, publicada en català a Edicions 1984, hi veiem la formació d’un escriptor, proletari i mariner, que amb vint anys descobrirà la cultura gràcies a l’acollida d’una família burgesa d’educació i gustos exquisits.

Més de cent anys després de la seva publicació, Marcello n’estira fils i possibilitats i converteix el llibre en una obra d’art aclaparadora, tan rotunda com lírica. Arribada a la cartellera just al final de l’any, com una epifania il·luminadora, és un dels títols més valuosos d’aquest 2020. Una de les pel·lícules que més portes obre, més propostes interessants ens deixa i més recorregut tindrà en l’avenir de les admiracions cinèfiles futures. Com al llibre, un jove autodidacta —superlatiu Luca Marinelli, millor actor al Festival de Venècia 2019— descobrirà la cultura i l’amor, fent el que calgui per ser un escriptor d’èxit i, així, guanyar-se l’estatus que el faci mereixedor de l’estimada, Elena.

Marcello meravella en la relectura: oblideu qualsevol temptació gasiva d’adaptar un llibre. Ens presenta un protagonista determinat en ser allò que desitja i, alhora, una crítica a l’home lliure que es forja a si mateix, en lluita contra la predeterminació i l’entorn, factor que entra en col·lisió amb l’ideari socialista amb què s’abranda el personatge, ple de contradiccions polítiques. De l’inici a la fi, en una memorable escena final a la platja, el film reflexiona sobre el paper clau de la cultura en la formació d’individus, en l’educació com a mesura del progrés, farcint el discurs de les lectures filosòfiques de Herbert Spencer —inspirador llibertari— o de cites a Baudelaire, i fent una lliçó d’història comparada, poètica i subtil, del segle XX. Proletaris, feixistes, immigrants, elits, pobres, la guerra. I tot, explicat des d’una bellesa cinematogràficament única.

Però on Marcello fa un tocat-i-enfonsat és en l’ús —també llibertari— del temps. Un muntatge fet de contrapunts i anacronismes, amb una música que juga al desencaix, amb la superposició de tonalitats i textures, amb imatges d’arxiu i una ambigüitat total sobre l’època on s’ambienta. Hi ha moments de tot, sempre des d’una visceralitat realista. Acabareu extasiats, també impactats. Fins on serem capaços d’aguantar les nostres contradiccions? Quan entendrem que l’individualisme extrem no ens salva de res? Què farem per trencar la inèrcia autodestructiva que arrossega el món? 

Crítica publicada a El Temps (28 desembre 2020)