Si en veiem les sovintejades, exitoses i fructíferes adaptacions —Charlie i la fàbrica de xocolata, Matilda, James i el préssec gegant, Fantastic Mr. Fox, El meu amic el gegant, etc.—, ningú no diria que la relació de Roald Dahl amb el cinema va ser absolutament turbulent. Autor de referència per a totes les edats, especialment per als lectors més joves, la seva obra va ser un gran reclam per al cinema amb un final abrupte l’any 1990, quan l’escriptor no va pair bé que Jim Henson, geni creador dels Muppets, canviés el final de Les Bruixes en l’adaptació que va dirigir Nicolas Roeg i va protagonitzar Anjelica Huston.
El problema amb aquella adaptació de Les bruixes ve pel gir de guió que edulcorava el final original —atenció, espòilers—, on Dahl feia que els nens fossin ratolins per sempre. Per obra i gràcia del cinema, en la versió de Roeg tornen a ser nens un cop completat el pla, cosa que va enfurismar l’escriptor fins al punt d’exigir que el seu nom fos esborrat dels crèdits i prohibir que cap altra obra seva s’adaptés a pantalla mentre fos viu.
Heus aquí la clau que explica per què les adaptacions de les obres de Dahl no acaben de ser tan genials com ho són quan les llegeixes —és un fet empíric, ni tan sols Spielberg va poder esquivar la maledicció amb The BFG—: perquè l’autor ens mostra la diversió de ser un nen en un món comandat per adults sapastres, però també evidencia el terror de ser-ho: és el revers sinistre de la imaginació. Això va fer que mai no tingués por dels finals infeliços o agres: a Versos perversos revisava els contes clàssics i els óssos devoraven la Rínxols d’Or, per exemple; o a Fantastic Mr. Fox, els animals abandonen casa seva per viure amagats sota terra. Sense miraments.
Trenta anys després de Les bruixes de Roeg i Henson, potser per fer justícia als designis de l’autor, la versió de Robert Zemeckis corregeix el desastre i manté la fidelitat amb l’original. Però el director de Retorn al futur, Qui ha enredat en Roger Rabbit?, Forrest Gump, Contact o Nàufrag signa un dels films menys lluïts de la seva trajectòria.
Cert és que la fidelitat amb el relat original és lloable, i especialment convincent en l’agror de les accions: l’orfandat del protagonista, la por de viure, l’aquelarre al centre de convencions de l’hotel, la mala bava de la història, ara amb un toc social on veiem que la perversió —les bruixes, d’urpes i boques gegants, d’extremitats dislocades i calvície espaordidora— ataquen els qui tenen menys recursos per combatre-les (afroamericans, pobres, invisibles). Però no ho és menys que la pel·lícula només destaca per l’entrega caricaturesca d’Anne Hathaway, grotesca com a Reina de les Bruixes, per algun detall d’Octavia Spencer —en bona part del film, perduda— i també per algunes bones fogonades de crueltat i terror, elements tan inherents a la infantesa com ho són la lluita per ser algú.
La marca Roald Dahl aguanta amb dignitat, però fa aigües quan Zemeckis abandona la visió llòbrega per recrear-se en la tristor, protagonista d’un tram inicial excessivament llarg, i en un epíleg inexplicable que busca vés a saber quines emocions i que només acaba generant estranyesa.