L’any 2020 serà recordat per moltes coses, la majoria no gaire bones. Una d’elles, la sentència de mort a unes sales de cinema que fa temps que arrosseguen una mala salut: tancament continu d’espais, la nul·la viabilitat econòmica del negoci de l’exhibició i la pèrdua d’aquella singularitat que fa del visionat d’una pel·lícula un ritual —potser el millor de passar dues hores dins un cinema, a banda de la imatge i el so: l’experiència de viure-ho en comunitat. Els nous temps, rematats per la pandèmia i la crisi que se’n deriva, ho aposten tot al consum domèstic, als algoritmes i les necessitats induïdes.
És aquí on trobem Soul, una de les grans estrenes de l’any, que arriba directament a casa. Disney, tal com ja va fer el darrer setembre amb la versió en imatge real de Mulan, ha decidit que no havia de passar per sales i que s’estrenaria directament a la seva plataforma de visionat domèstic, en un dia molt assenyalat: Nadal. La decisió se suma a l’anunci de Warner, que té previst un minuciós pla d’estrenes directes a la plataforma HBO Max. És la fi del cinema tal com va ser concebut? D’una nova era que en liquida l’experiència original? Només els espectadors i el temps en determinaran les respostes, però de moment, el futur és tirant a negre per a tots els romàntics que encara creiem en l’efecte primordial de compartir l’art i l’emoció.
Això estronca directament amb la darrera obra de Pixar, el motiu d’aquesta crítica. El director Pete Docter sap de què va això de la memòria sentimental, ha treballat —i molt a fons— en l’emoció que provoca la vivència i en la petjada que ens deixa en la formació com a individus. La seva signatura és darrere de Monstres S.A. (2001), Up (2009) i Inside Out (2015), tres de les pel·lícules de Pixar que més i millor han explorat aquests aspectes. Tres obres mestres que han anat elevant l’exigència de l’espectador, amb el cim en la darrera, Inside Out, la més arriscada, per l’abstracció i per la mateixa idea des d’on s’edifica.
Inevitablement, quan visionem Soul hi pensem, en aquest precedent: els records, la identitat. Qui som? I, sobretot, per què? Docter, secundat per Kemp Powers, en redobla l’aposta i fila una història on veiem la formació de les ànimes i ens endinsem en un univers fantàstic, amb regles pròpies (la cinta que es dirigeix al Més Enllà, el Seminari del Tu, la Guspira que es necessita per poder tenir vida a la Terra, etc.). Tot comença amb Joe Gardner, un professor de música a temps parcial que en realitat voldria triomfar com a pianista de jazz. Al mateix temps que li ofereixen un nou contracte a l’escola on treballa, el truquen per tocar amb una reputada cantant. Fa la prova i la supera. I, en l’emoció de ser tan a prop del seu gran objectiu vital, mor. És l’inici de l’aventura.
Un cop fet el recorregut, queda clar que Soul té mèrits que la fan molt destacable. És ambiciosa en el missatge, fascinant en l’execució, visualment magnífica (el bullici de Nova York, el matís del club i la música, el “viatge” de quan connectes amb la creativitat, els colors de l’altra dimensió) i arriscada en el disseny de situacions, mons i personatges (amb nota alta pels “Jerry” picassians i bidimensinals). Té una gran banda sonora i un gran protagonista (el primer afroamericà de Pixar). És atrevida i inquieta: parla d’universos quàntics i d’ànimes tristes que vaguen sense nord. I celebra la vida, a la fi, sense més condiment que viure-la, lluny d’èxits i expectatives.
Hi pot haver algun però, amb tot això? Digerida i païda, sí: que si alguna cosa li podem exigir a Pixar, perfecció a banda, és que no ens deixi mai freds. Aneu amb compte, perquè amb Soul correu el risc de la fredor, per molt que hi bategui l’excel·lència.