L’artista, cineasta i il·lustradora Marjane Satrapi es va fer mundialment famosa per l’èxit de la novel·la gràfica Persèpolis (2000), on explicava les seves experiències a l’Iran després de la revolució islàmica del 1979, on de sobte es veu obligada a portal vel i a seguir convencions que creia superades. Nascuda al si d’una família benestant i d’alt nivell intel·lectual, afí a les tesis comunistes, l’horitzó de Satrapi s’estronca de manera traumàtica. Amb Iran convertit en un país reclòs en els ancestres, primer emigra a Viena i després a París, on va començar a dibuixar còmics.
La seva història té part del desencaix i de la resistència en el medi hostil de la pròpia Marie Curie, de qui n’explica la història a Radioactive (2019). Les dues desplaçades del seu origen, talentoses en un món d’homes i convencions. Però no ens avancem. L’adaptació al cinema que la mateixa Satrapi va fer de Persèpolis l’any 2007 ja és història de l’animació contemporània. Premiada al festival de Canes, marcava l’inici d’una interessant trajectòria com a directora que viu el darrer capítol en un biopic amb espurnes de verd fosforescent i sonoritat electrònica, que s’afegeix a peces interessantíssimes que van de l’animació (l’excel·lent Poulet aux prunes, 2011) als personatges de carn i os (la hilarant The Voices, 2014). Però sempre, ja sigui en dibuix o en la dimensió real, amb un aire viu de vinyeta.
Aquest n’és un dels aspectes més destacables de Radioactive, estrenada aquí com a Marie Curie —en una altra ocasió parlarem de l’arbitrarietat beneitona de les adaptacions de títols—, molt interessant en la proposta visual i narrativa. Hi ha moments que recorden més a From hell (2001), salvant totes les distàncies que hi ha, que no pas un biopic a l’ús, i això juga a favor de la història. Sense aquesta mirada gràfica, les fites i penes de Curie acabarien convertides en una biografia més. El ritme, els enquadraments o les solucions visuals com enfosquir les puntes del fotograma, fan que es respiri l’esperit de la bellíssima obra en què s’inspira, la novel·la gràfica Radioactive: Marie & Pierre Curie, a Tale of Love and Fallout, de Lauren Redniss. Val la pena fer-hi un cop d’ull.
L’adaptació comença amb una Marie Curie anciana, que recorda com va conèixer el seu marit i còmplice de descobertes i experiments, Pierre Curie, al Paris de 1893. Hi veurem les dificultats de treballar en condicions, l’excepcionalitat de la feina feta en el camp de la radioactivitat, el reconeixement com a figura pionera amb dos premis Nobel inclosos (el primer compartit, el segon, en solitari), però també el rebuig de la societat, la dificultat de ser dona en un món dominat de manera implacable per homes i el dilema d’haver fet un descobriment tan beneficiós per la humanitat i, alhora, tan nociu i perillós.
Les fites de Curie, interpretada al punt just d’arrogància per Rosamund Pike, es van barrejant amb la vida personal, amb el matrimoni i les dues filles que en surten (amb Anya Taylor-Joy —Emma., The Queen’s Gambit— en el paper d’Irene quan és gran), i amb quatre flashforwards que ens porten al llançament de la bomba atòmica a Hiroshima el 1945, a una sala de radioteràpia de Cleveland el 1957, a les proves nuclears fetes a Nevada el 1961 i, molt més recentment, a l’accident de Txernòbil l’any 1986. Un futur esperançador que té finestres molt cruels. O la destrucció i la creació en una figura apassionant, controvertida i necessària per trencar tot allò establert secularment.