L’escriptora Judith Kerr tenia 9 anys quan Hitler va guanyar les eleccions alemanyes, a principi de la dècada dels 30. Pocs dies abans, ella, el seu germà i la seva mare s’havien reunit amb el pare, que havia fugit a Suïssa. Allò va estroncar-li la infantesa, però desaparèixer —i perdre-ho tot, absolutament tot— era la manera d’escapar de l’horror. L’any 1971 va explicar tota aquella experiència en un poble muntanyenc del país helvètic i a França, en un dels llibres per a joves més llegits de tots els temps, When Hitler Stole Pink Rabbit (Quan Hitler va robar el conill rosa).
D’una sensibilitat poc avesada a l’exaltació fàcil, Caroline Link en signa una adaptació meravellosa, de principi a fi. Una lliçó de com l’emoció no cal passar-la pel sedàs de l’edulcorant, ni per evidències que ens porten, d’immediat, a l’esclat del llagrimal. La guanyadora de l’Oscar per En un lugar de África (2001)explica la història de l’ascens al poder del mal —és a dir, de Hitler, però poseu-hi el nom que més us escaigui—, amb la particularitat que Hitler no té cap protagonisme, ni tan sols els nazis, ni l’horror més brutal que van perpetrar. Lluny del primer pla, Link ho explica tot des dels ulls d’una nena que va creixent mentre busca una llar, després d’haver abandonat a casa seva, a Alemanya, el conill rosa del títol original, una de les joguines que li va arrabassar el nazisme.
El film comença en ple joc de nens, amb energia i vitalisme. Per això l’impacte és tan gran, després. El 1933, en aquella casa de jueus alemanys es respirava alegria, moviment, música, llibertat. Es respirava cultura: Dorothea Kemper (la mare) era pianista i intèrpret, d’educació exquisida, i Arthur Kemper (el pare) era un temut crític teatral, periodista de ploma esmolada amb el nazisme al punt de mira. I en Max i l’Anna (els fills) es fan grans, abruptament. Menció a banda pels dos actors que els interpreten, Marinus Hohmann i, especialment, Riva Krymalowski, en una actuació que comparteix mirada, dolor i veritat amb Laia Artigas, la Frida d’Estiu 1993. Li veiem la sensatesa d’acceptar el trajecte, l’adaptació a cada nova realitat. I aquella manera d’acomiadar-se de les coses, parets, pedres, roques, cases, en un ritual de dol innocent.
No podem no emocionar-nos davant dels fets que explica, amb moments divertits i d’altres durs, sempre amb un ritme al punt, que fa que no sobri res. Transmet l’estranya sensació de no arrelar, de sentir-se perseguit, de començar sempre de zero, de passar de tenir-ho tot a pidolar. El més cruel de tot plegat és que la història sona dolorosament vigent, estrenada el 2020, en un món on l’odi avança, de violència justificada, de mals menors, de repressió al dissident en algunes “democràcies consolidades” d’Occident. Per això, cal seguir-se fent les mateixes preguntes, encara: com pot passar que l’horror guanyi unes eleccions? Què fa que la ciutadania en justifiqui l’ascens al poder?
“Jo votaré no al mal”, diu Arthur Kemper, el pare de les dues criatures, al principi del film, des de les ones radiofòniques. És aquesta, la lliçó, perquè el mal sempre hi és i adopta diferents formes. Als Hitler das rosa Kaninchen stahl (El año que dejamos de jugar és una pel·lícula necessària pels joves. Els quedarà el cor trencat, com als grans, però tant hi aprendran la mesura del dolor com de la dignitat.