Josep Bartolí i la lluita per la memòria

La vida de Josep Bartolí és d’un traç meravellosament fascinant. Menut entremaliat, orfe de mare i amb pare músic, jove saltataulells, nocturn de mena, ànima de carrer, deutor en pensions de baixa estofa i de vida animosament desordenada. Quan esclata la guerra, després d’haver començat les primeres col·laboracions als diaris, pren partit contra els militars que han fet el pronunciamiento al Marroc i s’allista en favor de la lluita de les classes populars, una lluita que ja no abandonaria mai.

D’esperit llibertari, inquiet de mena, va i ve fins que viu la retirada de l’exèrcit republicà, en exili massiu a França. Allà és tancat a un camp de concentració, on hi veu la mort i la versió més rònega de l’ànima humana, on hi viu vexacions, insults i ultratges de tota mena. És en aquest punt on Aurel situa el gruix d’aquesta meravella anomenada Josep. Una fita de l’animació contemporània, per com és explicada i per la potència de la intenció visual, però també una fita del cinema en majúscules. 

El camí de l’il·lustrador, pintor i escenògraf barceloní es converteix, a partir de la cruel aturada a França, en un relat de resiliència, de com l’art pot protegir-nos de l’horror, establert com a cuirassa i refugi. De com la bellesa venç la barbàrie. L’art salva Bartolí, com també el salvarà en Serge, un gendarme amb qui s’alia, narrador d’aquests records borrosos que reivindiquen el poder de la memòria i que són explicats al seu nét, de manera no lineal, amb escenes més ben dibuixades que d’altres, amb la precisa pulcritud d’un director que mostra l’esbós, la concreció o l’abstracció, la intimitat o l’evocació dels colors, tot dependent de la versió que necessiti el relat per ser eficaç. 

Aurel, company de professió de Bartolí —és un dels vinyetistes més aclamats de Le Monde i Politis, des de 2007—, signa una obra de cinema colpidor. Dura, pura i amb discurs. Cinema majúscul, que és tan hàbil com per fer-nos pensar en allò que voldries no saber del passat —però que cal no oblidar— i en allò que no vols que el present revifi. I que aconsegueix emocionar sense trucs, en un magnífic correlat entre el traç del dibuix i el record que en guardem. “Si existeix l’ànima —diu Josep en un moment de confessió—, ha de ser com una bella idea. Però si aquestes idees que ens han inspirat, el comunisme, l’anarquisme, la república, no troben una bona persona, llavors arriba la mort”.

Hi pensem només començar, amb uns ulls de llop com a benvinguda, el pòrtic entre la vida nostra de cada dia i allò temible del passat més fosc. No és casual, com no ho és res d’aquest film rodó, una de les joies de l’any, amb les veus de Sergi López com a Josep Bartolí i la de Sílvia Pérez Cruz com a Frida Kahlo —l’amant, l’amiga, la col·lega, ja a l’exili mexicà, amb la rotunditat de la llum del darrer tram de pel·lícula— i responsable també d’una banda sonora que no deixa d’aixoplugar-nos. Un film carregat de raons per recuperar l’esperança en el poder combatiu, evocador i vigorós del bon cinema.

Crítica publicada a El Temps (7 desembre 2020)