“Demanes massa al públic”, li retreuen a Herman Mankiewicz en ple procés d’escriptura del guió de la pel·lícula que canviaria la història del cinema, Ciutadà Kane, obra del talent egòlatra, precís i precoç d’Orson Welles. La pel·lícula situaria el director de manera immediata al panteó del setè art i el convertiria en mite abans de la trentena. Però la història del procés d’escriptura d’aquell guió, en si mateixa, ja valia tota una pel·lícula, que és el que ha fet David Fincher en base al text escrit pel seu pare, Jack Fincher, durant els noranta, mentre ell rodava Alien 3, de la qual sempre n’ha renegat.
El temps i Netflix han fet possible que aquell vell projecte, un film arriscat, dens i construït per a delectança de cinèfils, es pugui veure, per fi, en gran pantalla —amb estrena reduïda en cinemes— i també en reproducció domèstica. Ha valgut la pena esperar el moment, sobretot perquè no és un film de fàcil consum, ni per les àncores que té amb una història adreçada a coneixedors, ni per un guió confús en inici i que comença a agafar ritme, fins a posseir-nos del tot, a partir de mig metratge.
Brillant i metòdic, només podia ser ara quan Fincher pogués retre comptes amb el projecte que el seu pare no va poder veure —Jack va morir el 2003—. Ara, que compta amb un prestigi guanyat a cop d’obres mestres —autor de puntals indiscutibles com Gone girl, Seven, El club de la lluita o El curiós cas de Benjamin Button—, amb la reivindicació del llegat de Mankiewicz com a veritable guionista de Ciutadà Kane i, alhora, de mostrar l’esplendor i corcadura de l’època daurada. De com n’és, d’agre, de rebolcar-se en el fang. De com el poder abraça o ofega, encara avui en dia.
El primer que cal destacar de Mank són les connexions que estableix amb l’obra que homenatja: un blanc i negre angulós i de joc ombrívol, la música que et fa dubtar de si estàs veient una o altra pel·lícula, la construcció narrativa a còpia de flashbacks —tot i que a Mank només serviran de context i no de contrapès argumental— i la immersió en els mecanismes que construeixen —o bé liquiden— imperis. I això sense tenir un guió rodó, fet que no impedeix que el film sigui d’un nivell superior a moltes de les mitjanies que pul·lulen per aquest món d’estrenes sense ànima.
Com a mostra, algunes escenes memorables que denoten la mà genial de qui dirigeix i el nivell interpretatiu de Gary Oldman, acompanyat per grans secundaris, especialment Amanda Seyfried: la història de terror que construeixen de manera improvisada —a l’estil Frankenstein— els guionistes de la Metro i que fan empassar als seus superiors com a “feina feta”; la passejada nocturna de Mank i Marion Davies pel fastuós jardí de Xanadú i de la història que vindria; i el sopar amb comensals disfressats de circ, amb Herman totalment sobrepassat per l’alcohol i cantant les quaranta a William Randolph Hearst, el futur Charles Foster Kane. Qui paga, mana. Però qui escriu, perdura. Cap altra mesura per aquesta faula de grandesa, misèria i intel·ligència, significada com a radiant homenatge al cinema.