Border

Un olfacte que dinamita gèneres

Era l’any 2008 i Deixa’m entrar (Låt den rätte komma in, en la versió original sueca) feia un rotund cop a la taula de les pel·lícules de vampirs. Suposava una reescriptura elegant i tràgica, en clau realista i de narració pausada, amb el sarcasme adequat, amb uns personatges als quals no els calia gaire cosa per deixar-nos terriblement gelats a la butaca. Va ser un gran impacte, amb una proposta que anava construint la història de manera precisa fins a arribar a un clímax final de traca, memorable com pocs. Tan bonica, com bestial; tan rodona, com pertorbadora.

L’autor del llibre en què es basava la història era John Ajvide Lindqvist, encarregat de signar també l’adaptació del guió. Deu anys després, tornava a les pantalles de cinema amb l’adaptació d’un altre dels seus relats, Gräns (Border). Ara, just a temps de celebrar el que en queda de Tots Sants i el que cada vegada és més Halloween, el film es pot veure a les pantalles de visionat domèstic gràcies a Filmin. És una bona ocasió per donar-li una oportunitat després que l’estrena a pantalla passés sense fer gaire soroll, i això que va ser la millor pel·lícula a la secció “Un Certain Regard” de Canes. Ideal per a aquests dies de canvi que ens preparen per al pitjor: la por de quedar-se a casa, de repetir el confinament, de no trobar sortida a la pandèmia ha aturat el món. La por al desconegut.

És un dels grans temes dels nostres dies. Semblava que no tenia més recorregut després de la sensació que la ficció ha arribat a un topall creatiu i d’originalitat, però de tant en tant encara hi ha històries que exploren nous camins. Per com estan narrades, pel que expliquen, per com bussegen en la memòria popular. A Border seguim la rutina de la la Tina, una agent de duanes que és extremadament eficient, amb un instint i olfacte prodigiosos per detectar malfactors. Sembla infal·lible, hi ha un poder que la connecta amb l’essència primària de qui té al davant, a punt de travessar la porta d’entrada.

Això és així, fins que apareix Vore, un home que té tots els números per ser un sospitós de primera —començant per l’aspecte, continuant per l’actitud— i que provocarà una estranya reacció en ella, mai abans viscuda, quan li passi pel costat. Un nou repte per al seu sisè sentit electritzant, perquè ella sap que Vore té un costat fosc, però no el pot veure amb claredat. Sense citar el desllorigador de tot plegat —la pel·lícula gaudeix amb els girs de guió—, Border aprofundeix en l’autoconeixement de Tina, tot portant l’espectador als límits d’allò que és humà, sigui o no perceptible.

El viatge no ens deixarà indiferents, de la por a la basarda, de la incomprensió a la voluntat d’acceptar “l’altre” tal com és, amb les singularitats i imperfeccions. La sacsejada a les pautes marcades, dinamitades al màxim nivell en una escena de sexe difícilment oblidable, amb l’èxtasi animal salvatge i l’acceptació de gènere. Per això funciona com a faula del present, amb un peu a la tradició ancestral i un altre a un ara mateix fet de rutines, d’éssers imperfectes, d’identitats en lluita, de bellesa en la lletjor (o a la inversa), de monstres inspiradors i de romanticisme estrambòtic. De la tendresa a la brutor, potser no gaire lluny del que som tots nosaltres.

Crítica publicada a El Temps (2 novembre 2020)